Provem ara un concurs

Com James i Rosa tenen un complicat punt que redactar vaig a fer una provatura. Tots aquells que puguen ajudar amb algun aspecte a fer una bona relació entre la caiguda de l'imperi romà i la nostra civilització occidental (amb Estats Units al front), tindran una millora en la nota de llatí. En funció de si l'ajuda és gran o xicoteta, la millora en la nota serà gran o xicoteta.

Toni.

Treball voluntari (llatí o història)

Diuen que el treball compartit és menys treball. En la meua recerca de pel·lícules històriques a les que se les pot traure algun profit he trobat alguna coseta. Com no servix de massa que jo les veja i vosaltres no, havia pensat retallar alguns trossos i vore'ls a classe com ja hem anat fent. El problema és que s'utilitza molt temps per a vore les pel·lícules (i treballar-les) i se li trau un profit relatiu. Així que he decidit encetar altre treball (aquest per a la matèria de història o de llatí o fins i tot, si algú s'ho planteja, d'ètica). Aprofite el blog per a penjar en un lloc que tots pugueu consultar, el treball que heu de fer. Passos a seguir:

1. Triar una pel·lícula històrica. Podeu triar qualsevol de la llista que apareix al marge dret o altra que us interesse. Us recomane que trieu una de la matèria que hagem explicat (ja siga en llatí o en història) o qualsevol de la història contemporània (que és el que estudiem a quart). Després hauré de redactar el motiu de la meua elecció en la introducció del treball: 0. Introducció

2. Buscar informació sobre els elements històrics que apareixen a la filmació i sobre el context històric en el qual es desenvolupa. Després ho ficaré en el meu treball: 1. Context historic 2. Base històrica de la pel·lícula 3. Anacronimes o inexactituds amb els esdeveniments històrics. 5. Bibliografia i webgrafia
3. Veure la pel·lícula. Mentre la veieu, preneu anotació dels moments (minuts) en els quals es produeix algun fet significatiu o algun element destacable que hagem estudiat o que siga important en la història. En el treball ho titularíem: 4. Anàlisi per escenes.

Per exemple, en Salvar al Soldado Ryan, jo diria entre el minut 6 i el 23 s'observa part del desembarc de Normandia. Que ja hem explicat en el punt 2, aquest desembarc suposa un dels punts culminants de l'avanç aliat en la segona guerra mundial. Destaca la cruesa de les escenes i la utilització de la càmera al muscle per a fer sentir a l'espectador part integrant dels soldats que desembarquen.

4. Lliurament del treball. El treball contarà per a la matèria d'Història en l'apartat de procediments. Aquest apartat només conta el 20% de la nota, el que significa que és molt més important l'examen que el treball. Ara bé, serveix per a arredonir notes i si dubte entre el notable i l'excel·lent, entre el bé i el notable, o entre el 4'5 i el 5, pot ajudar (si està ben fet), per a que em decidisca pel resultat més alt. També hem de tenir en compte que l'hem d'entregar, com a mínim, una setmana abans de l'avaluació per a que done temps a incloure'l en les notes.

5. El treball. Oblideu-vos de les portades de colors, les lletres a diferents tamanys i elements d'eixe tipus. Anem a fer un treball el més científic possible. Això significa una bibliografia clara, ben ordenada, i un treball realment realitzat per vosaltres (evitar el copiar/pegar ja que això si que restaria nota).

Vinga, ja em pregunteu en classe

0. Índex de Roma

1. Fonts per al coneixement de Roma

1.1 Les fonts literàries, epigràfiques, numismàtiques i arqueològiques. 400-600 paraules (28-1-09) Silvia

1.2 Els grans historiadors romans (Tito Livio, Juli César, Salustio, i Tàcit) (27-1-09) Lucía

2. Història de Roma

2.1 Els etruscos. (26-1-09) Paula Aaron

2.2 La monarquia romana (s.VIII – 510 a. C.). Llegenda i realitat. (25-1-09) Lucina

2.3 La república romana (510 a. C – 27 a. C.). Institucions i funcionament. (24-1-09) Cristina P.

2.4 L’expansió romana durant la república: Península Itàlica i domini del Mediterrani. (23-1-09) Aitor Mira

2.5 Crisi de la República. (22-1-09) Cristina P. Lucina

2.6 L’imperi Romà (27 a. C – 396 d. C): Principat, alt imperi i baix imperi. 400-600 paraules (21-1-09) Adnan

2.7 La divisió de l’imperi en dos parts: 395 d. C. (20-1-09) Aitor Mira

2.8 La caiguda de l’imperi romà d’Occident sota els regnes germànics. (19-1-09) Juan Carlos

2.9 L’imperi Romà d’Orient o Imperi Bizantí. (18-1-09) Gaspar

2.10 Analogia entre l’imperi Romà i la civilització Occidental actual: És possible una crisi i desaparició semblant? (17-1-09) Rosa James

3. Hispània

3.1 Els pobles preromans a la península ibèrica: Ibers, Tartessos i Indoeuropeus (celtes). (16-1-09) David Cristina B.

3.2 La conquesta i la resistència a la invasió. (15-1-09) Clara Adnancito

3.3 L’organització territorial de l’Hispània Romana (14-1-09) Diego

3.4 Els grans monuments romans a la península ibèrica. (13-1-09) Gaspar Clara

3.5 La invasió germànica de les terres peninsulars. (12-1-09) Paula Diego

4. La societat romana: Mos maiorum, patricis, plebeus, lliberts, esclaus... 400-500 paraules. (11-1-09) Rosa David C.

5. La religió romana.

5.1 Les pràctiques rituals: els sacrificis (10-1-09) Victor

5.2 Els déus romans: divinitats tradicionals (lares, manes i penates) i principals déus romans (9-1-09) Cristina B.

5.3 El cristianisme: Persecució, tolerància i religió oficial. (8-1-09) James Victor

6. La cultura

6.1 La prosa llatina (oratòria, filosofia, historiografia, relats de viatges...) (7-1-09) Maria S. Lucía

6.2 La poesia (épica, elegía, sàtira, teatre...) (6-1-09) Silvia

6.3 L’escultura romana (5-1-09) María

6.4 L’arquitectura i enginyeria romana (ponts, vies...) (4-1-09) Aitor R.

7. El món romà al cinema:

7.1 El “Peplum”. (3-1-09) Juah Carlos

7.2 Espartaco. (2-1-09) Aaron

7.3 Gladiator. (1-1-09) Aitor R.

1.1 LES FONTS LITERÀRIES, EPIGRÀFIQUES, NUMISMÀTIQUES I ARQUEOLÒGIQUES.

_Per a poder analitzar el coneixement de Roma, hem d'utilitzar estes quatre tipus de fonts:

FONTS LITERÀRIES:
Hi ha unes quantes fonts literàries dividides en lliçons:
1) Els començaments en la història de Roma. Grecs i etruscos. La Itàlia Preromana.
2) Els orígens de Roma. La fundació de roma; el període de Roma; la comunitat romana en els temps de la monarquia.
3) Començaments de la República. Conflicte patrici-plebeu. L'estat patrici-plebeu. La conquista d'Itàlia.
4) Institucions en l'estat patrici-plebeu. a) la nova aristocràcia b) El Senat. c) Les assemblees populars i els comicis curials. Els comicis centuriats. Els comicis tribals. Caràcter de les assemblees populars romanes. d) Les magistratures. Els cònsols. Els pretors. Els censors. Els tribuns de la plebs. Els edils. Els qüestors. e) Càrrecs col•legiats inferiors i dependents; progrés econòmic i cultural: a) Els ciutadans romans; b) Els municipis o comunitats amb dret o sense a vot; c) Les colònies llatines. Els aliats. Els súbdits; l'agricultura, l'artesanat, el comerç, les monedes, l'art militar; d) cultura.
5) Les dos primeres guerres púniques: Roma i Cartago en el s. III a.C.
6) El cridat imperialisme romà: a) La situació d'Orient; b) La segona guerra macedònica; c) L'alliberament de Grècia; d) La guerra d'Antíoc; e) Fi d'Escissió i d'Anníbal; f) La tercera guerra macedònica; g) Submissió de Grècia i macedònia; h) Tercera guerra púnica i destrucció de Cartago; i) Les guerres d'Espanya.
7) Estat i societat en l'època d'expansió.
8) El període dels Gracos: la crisi revolucionària.
9) Mario i el moviment popular del s .II a.C.
10) L'època de Sul•la.
11) L'era de Pompeu. Primer triumvirat.
12) Guerra civil. Monarquia de Cèsar. Fi de la república.





FONTS EPIGRÀFIQUES:
En aquest tipus de fonts epigràfiques provincials de Rhaetia i Noricum, els Iulii resulten ser el grup gentilici de major presència individual en estes províncies. Realitzem una anàlisi onomàstica i social d'esta família basant-se en la documentació epigràfica, assenyalant les característiques dels seus esquemes antroponímics bàsics, així com les seues vies de contribució i integració en les estructures socioeconòmiqes i religioses provincials, establint, el seu paper en el mapa onomàstic i de romanització de la zona.

FONTS NUMISMÀTIQUES:
Les primeres monedes d'intercanvi que van ser utilitzades per l'home, corresponien als productes o materials que tenien a mà i es remunten al 3500, a. C. aproximadament. A Àfrica i Àsia, van usar valves de mol•luscos, en Engrunse Amèrica grans de cacau, en Xina trossos de ferro que després van ser canviats per paper, donat l'excessiu pes, etc., són innumerables els vestigis que l'arqueologia ens ha aportat. Les primeres monedes oficials conegudes, van ser encunyades en Toreig, hui Turquia (Àsia Menor), aproximadament sobre l'any 600 a. C. Encara que el seu ús era anterior, foses en or i plata, portaven estampat el Lleó Real. Es van encunyar posteriorment en Xina, després a Grècia i d'ací a tot el món conegut.

FONTS ARQUEOLÒGIQUES:
El principal descobriment és un sitja o graner.
Per a determinar la seua exclusivitat, els arqueòlegs s'han manejat recentment com a bibliografia un article que tractava de viles romanes publicat en un congrés a Gijón fa poc més d'un any. L'article actualitzava graners del món romà amb les seues respectives descripcions. “Aquest que hem descobert en el jaciment arqueològic no respon a les característiques de cap altre graner trobat fins al moment”, si bé s'han trobat “graners semblants, com per exemple en Cercaviles (Còrdova), que per això interpretem en un primer moment que els conductes d'aire eren drenatges d'aigua, però són sens dubte conduccions d'aire, amb unes ximeneies laterals que permetien el pas de l'aire”.

BIBLIOGRAFÍA:

_es.wikipedia.org/wiki/Dios_griego
_http://descargas.cervantesvirtual.com
_http://www.invenia.es/inveniaextensions:limitaciones_inherentes_fuentes_literarias_consecuencias_guerra_sertoriana_calagurris

Per:
*...Silvia Beneito Vidal...*

Els grans historiadors romans

La historiografia romana está representada per quatre grans historiadors Juli César, Salustio, Tito Livio i Tàcit que entenien la història com un conjunt de relats d'accions humanes. Es preocupen de contar la historia del seu poble, les seues vivències, els seus assoliments i els seus fracassos i ho fan des de la oratoria i la retorica apresa dels grecs.

Juli César (100 - 44 a.C.) és un personatge destacat en la història romana en molts aspectes (polític, historiador, etc). Va dedicar part de la seua vida a escriure sobre les batalles en les quals va participar, sobre les seues experiències militars i polítiques, utilitzant un estil clar i precís. Ens conta a manera de prosa, costums i tradicions dels pobles amb els quals entra en guerra.. L'obra escrita col·loca a César entre els grans mestres de la llengua llatina. Els seus treballs coneguts inclouen Comentaris sobre les campanyes de la Gàl·lia i Comentaris sobre la guerra civil.

Altre historiador destacable, contemporani va ser Cayo Salustio (86 - 35 d. C). Va participar en la campanya militar de César a Àfrica i va ser nomenat governador de la província d'Àfrica Nova. Se'l considera "mestre d'historiadors" pel seu gran contingut didàctic. Utilitza la oratoria i la retòrica i té una concepció grega de la història. Els seus relats de la cridada Conjuración de Catilina i de la Guerra de Yugurta han arribat fins a nosaltres complets, al costat de fragments dels seu major i més important treball, Historiae, una història de Roma des del 78 a. C. al 67 a. C.

24 anys abans de la mort de Salustio naix a Pàdua, Tito Livio (59 a. C. - 17 d. C.) però va viure gran part de la seua vida a Roma, on se li va asignar el treball de educar al futur emperador Claudio. Es va convertir en l'historiador oficial de l'Imperi d'Augusto. Escriu amb una finalitat patriòtica i utilitza per a l'elaboració de les seues obres diverses fonts, sobretot llegendes laudatorias. Va escriure Ab urbs condita, era una narració en 142 llibres on ens conta la història de Roma des dels seus començaments. (només es conserven 35). Aporta un visió patriòtica i connotacions religioses, amb la finalitat de ressaltar i recordar la grandesa de Roma.

Tota aquesta grandesa romana és enyorada en les obres de Tàcit (54 - 117 d. C.) historiador que va ocupar grans llocs en l'administració romana. Escriu sobre la Roma "que li va tocar viure", amb un govern tirà que conduïa camí a la decadència. Es preocupa de mostrar tant les virtuts com els vicis de Roma amb la finalitat de deixar patents als bons i despreciar la tirania. Consulta fonts tant orals com escrites i narra des de la seua pròpia experiència a allò que pot arribar a conèixer per uns altres. En Tàcit destaca la utilització de documentació oficial. Va escriure Historias i Annales, entre altres.

Per Lucía Leal Palazón.

2.1. Els etruscos

Els etruscs foren els antics pobladors de la Itàlia preromana.
Mentre a Mesopotàmia i Egipte naixien grans imperis a Italia encara hi havien tribus en l’edat de pedra; el etruscs, que foren descoberts pels fenicis i hel•lènics.
Des de la Toscana prompte s’estengueren per la Campania, per el Lazio; i més tard ocuparen els voltants del riu Po. Mentre anaven desenvolupant grans ciutats, Roma tan sols era una aldea de cabrers.
La seua economia era d’autoabastiment, tenien els seus productes que venien de la mina; però tot va canviar quan aparegué el comerç i aparegueren les classes de comerciants, on el comerç es va estendre per tot el Mediterrani.
Al segle VII aC, el poble etrusc va començar a adoptar l’aspecte de ciutat més que de poble; on Etruria es dividia en dotze ciutats-estats on cada una d’elles era governada per un rei. L’idioma és molt estrany i no està del tot conegut; el que sabem és gràcies als romans; com que varen adoptar l’alfabet grec.
Anaven guanyant poder i territoris, fins que arribaren a establir factories, eren bons negociants i formaren un exercit poderós i una flota marítima molt important. Però per desgràcia el poder anava debilitant-se per l’atac dels grecs, celtes, cartaginesos. Però el colp que els derrotaria definitivament fou Roma cap al 40 aC, els etruscs es van veure perduts quan van veure una Roma molt elevada, va pedre la seua independència i es va convertir en una província de l’imperi romà. Els etruscs van caure en una forma de vida plena de festes, orgies, danses, plaers...tot açò fou un detonant de la seua destrucció juntament amb la causa de que mai havien arribat a ser un imperi unificat.

PAULA YAGÜE MORENO.

. Bibliografia: www.antropos.galeón.com/galeón
http://mgar.net/var/etruscos.htm
www.campodemarte.com/los-etruscos-un-pueblo-
misterioso.htmhttp://es.wikipedia.org/wiki/Civilizaci%C3%B3n_etrusca

2.2 La monarquia romana (s.VIII – 510 a. C.). Llegenda i realitat

La monarquia romana va ser la primera forma política de govern de la ciutat-estat de Roma. Aquest tipus de govern polític va durar des del 21 d'abril del 753 a. C., fins a 510 a. C.

La llegenda diu que Roma sorgeix a causa de la amamantació de Ròmul i Rem per una lloba. Això condueix a que posteriorment Roma fora governada per set reis catalogats pràcticament tots com a mítics. Aquests són: Ròmul (753 aC-716 aC), Numa Pompilio (715 aC-674 aC), Tulio Hostilio (673 aC-642 aC), Anco Marcio ( 642 aC-617 aC), Tarquino Prisco (616 aC-579 aC), Servio Tulio (578 aC-535 aC) i Tarquini el Soberbi (535 aC-510 aC).

Per altra part està la teoria crítica, que sostenen gran part dels historiadors. Aquesta ens ve a dir que Roma sorgeix a partir del forum romanum (fòrum romà)


Durant aquest període cadascun dels monarques que passava a regnar l'imperi tenia un poder molt elevat. El rei era la persona que tenia dret a interpretar els desitjos dels déus a Roma, per tant controlava i acceptava o prohibia tots els moviments que es donaven al país. Era el cap religiós i mediador dels déus davant del poble. Tenia el poder de controlar el calendari romà, dirigir les cerimònies i designar els càrrecs religiosos. A banda de dirigir la religió, també tenia autoritat suprema militar i judicial. En definitiva el rei tenia un poder pràcticament absolut sobre el domini romà.

Lucina Leal

Extracció: 1 http://es.wikipedia.org/wiki/Monarqu%C3%ADa_romana
2 http://es.wikipedia.org/wiki/Antigua_Roma
3 http://www.portalplanetasedna.com.ar/origen_roma.htm

2.3 La república romana (510 a. C – 27 a. C.). Institucions i funcionament.

Darrere de l’expulsió de l’últim rei, Tarquini el Superb, a l’any 510 a.C, Roma es constitueix en una República governada per una sèrie de magistrats, escollits anualment pels ciutadans romans, d’entre els notables que formen el Senat.

Amb la desaparició de la monarquia, el poder del Senat es fa més fort. El Senat està constituït per 300 senadors, representants de les famílies més riques, i no tenia funcions específiques. Els seus membres eren anomenats pels magistrats, amb caràcter vitalici (des de finals del segle IV aC. durant cinc anys).

El poder en la República era exercit pels magistrats. El magistrat tenia impérium, es a dir, poder públic. Les magistratures s’exercien durant un any, al final del qual se’ls podia demanar comptes. La més alta magistratura va ser el consolat. Va tenir el comandament polític i militar. En circumstàncies excepcionals podien ser substituïts per un dictador, amb poders plens, durant sis mesos.
També cal destacar que està l’assemblea popular o comitia. En les comitia es votaven lleis y magistrats, i als jutges dels tribunals. Aquest no vol dir que la república fora un regim democràtic, ni tan sols a la manera grega. L’assemblea popular era la que realment feia les lleis.
El dret romà serà una de les contribucions més destacades del legat de Roma a Occident. No obstant això, el Dret que arriba a Roma no es basa en aquest Codi, sinó en les recopilacions de Justiniano, en el segle IV: el Digesto o la Pandectas o compilació de la jurisprudència; el Codi o recopilació de les lleis, o constitucions imperials; les Institucions, que recopilen els principis elementals del Dret; i les Novel·les, que recopilen les lleis promulgades després de publicar les altres tres col·leccions. A més, estan les interpolacions, que són petites reformes o innovacions.
En estes condicions, Roma comença la construcció d’un imperi, conquerint la península itàlica, i entrant en guerra amb Cartago, en Hispània, i amb Grècia en el Pelopones.
Bibliografia:
http://www.hiru.com/es/historia/historia_00800.html
http://www.wikipedia.com

Per Cristina Pérez Vidal

L’expansió romana durant la república: Península Itàlica i domini del Mediterrani

Una vegada que el govern romà expulsà als etruscos, Roma va créixer molt en l'ambit polític com en l'ambit militar, ja que tenia un gran govern i un bon exercit.

Primerament, els romans van conquistar la Magna Grega, esta conquista va ser molt bona per a l'ambet cultural ja que es van adaptar a les cultures romanes. Ací, l'imperi romà ja dominava des del va riure Arno fins a l'estret de Messina.

Després, Roma tenia un gran enfrontament sobre una altra civilització molt forta, Cartago. Esta guerra va ocórrer l'any 264 a.C. en el que els dos lluitaven pel domini de l'illa de Sicília, dominada pels grecs. Finalment és conquistada pels romans. Però els romans volien més, ja que sàvia que el seu enemic estava dèbil, i també van conquistar les illes Còrsega i Sardenya.

Més tard tots els territoris cartaginesos, anaven a poc a poc perdent-se.
La tercera guerra púnica ( Roma Vs Cartago ) , es va fer en els anys 146-149 a.C., que destruir-ne practicament tot el domini Cartaginés. Anteriormen van ocurrir la primera y la segona guerra púnica.

Finalment, Roma ja tènia tot el mediterrani occidental. Des d'Espanya fins a Síria passant per Cartago, Grècia...

Blibliografia:
http://www.escolar.com/avanzado/historia015.htm
http://pdf.rincondelvago.com/imperio-romano_9.html

Hecho por.... Tachan... ( AiTor )

2.5 Crisi de la República.

Al llarg de la República, hi van haver diversos canvis, modificacions, expedicions, que van fer que la Roma de aquell temps tinguera grans reformes, que, donaran lloc a la crisi. Aquesta crisi posarà fi a la República Romana.

Hi va haver un canvi que va ser donat per la expansió de Roma. Va haver una inequació de les estructures polítiques, socials i econòmiques que eren pensades per a una ciutat, i no per a un territori amb eixes dimensions. Conforme anaven ampliant el territori, anaven perseguint la glòria i riquesa, però el poble romà també hi estava d’acord ja que es beneficiaven dels botins dels territoris.
La expansió del territori també hi va tindre coses noves. La ampliació dels negocis, beneficiarà a la gent de negocis, que no podia tindre càrrecs polítics, però que mes tard reclamaran.

Els canvis econòmics van ser els següents. La Roma de eixe temps, es basava en l’agricultura, en el cultiu de la terra. Però es va veure alterat per la aparició de ma d’obra barata, els esclaus. Els diners que de les conquestes que hi havia eren destinats a ampliar les terres, aleshores les propietats més grans van absorbir a les menudes que no podien competir contra ells.
Molts camperols tingueren que vendre les seues terres, i podien fer dues coses o bé immigrar, o ficar-se en el exercit.

En el terreny polític les coses eren diferents. Durant aquest període era habitual donar poders als generals, que menyspreaven les institucions republicanes. Va haver una gran reforma al Senat i als comicis. Va haver una lluita constant per ampliar el poder del Senat contra els comicis i viceversa. La violència es va conventir en el poder polític, per mitjà de bandes armades. Les magistrats l’utilitzaven sense cap límit.
S'indicaven els enemics de la República, els hostes Publici, als que prohibien dels seus drets com a ciutadà romà, li confiscaven tots els seus béns, i tenien inhabilitació política per a ell i tot els seus descendents S'aplicava també la Dannatio memoriae, és a dir, esborrar la seua memòria i prohibir que se li recordara.



Bibliografia:

http://www.historicodigital.com/la-crisis-de-la-republica.html

http://enciclopedia.us.es/index.php/Rep%C3%BAblica_romana_(Antig%C3%BCedad)

Per Cristina Pérez Vidal

2.5 Crisi de la República.

La gran expansió territorial a Roma, va tindre com a conseqüència la crisi política i social de la República.

Un conjunt de factors negatius polítics,econòmics i religiosos es va unir i van fer que Roma entrara en una crisi molt important.
Aquestes són algunes de les causes. Després d'un període de guerres civils (causa fonamental de la crisi), Juli Cèsar va intentar reorganitzar Roma per a establir el país que havia triomfat fins a eixe moment, però després de el seu assassinat evidentment no va poder lluitar per establir els seus nous projectes.
Per una part decau el comerç sobre tot la producció artesanal. Els productes agrícoles són insuficients per a el comerç i la població.
Davant la situació de decadència de les ciutats etrusques, Roma comença a veure’s afectada també per aquella crisi.

En quant als atacs exteriors, Roma s’havia empobrit i per tant cada vegada estava més dèbil davant els atacs de les pobles veïns que lluitaven per recuperar parts de les terres conquistades.

Després de la mort de Juli Cèsar, es va formar un Segon Triunvirato (órgan de govern format per tres persones) amb Octavio, Marco Antonio i Lépido que es van repartir deferents àrees dins de la forma de govern.
Finalment ,la República, que s'havia mantingut des de feia quasi cinc segles, prompte va ser substituïda per un nou sistema polític, l'Imperi va passar a estar governat per Octavi.

Lucina Leal

Extracció: http://www.hiru.com/es/historia/historia_00800.html
http://enciclopedia.us.es/index.php/Rep%C3%BAblica_romana_(Antig%C3%BCedad)

La divisió de l’imperi en dos parts: 395 d. C.

L'imperi romà es va dividir en dos parts, l'imperi oriental ( Més proxima a orient), i l'imperi occidental( Més aproximada a occident).
A Roma va ser nomenat rei Constantí l'any 324 d.C., fa grans canvis dins de l'imperi romà, un d'ells va ser convertir el catolicisme com religió oficial del regne i l'altra i la mas important és manar a construir una nova Roma, Bizanci o Constantinoble ( actual Istanbul ) este imperi tènia com a llengua oficial el llatí, el cride imperi de Constantinoble ( ja que el s'anomenava Constantino) o imperi bizantí, este imperi dur fins a l'any 1453, ja que va ser conquistada pels turcs.

L'altre imperi, l'imperi d'occident, l'emperador Teodosi decidix dividir l'imperi entre els seus dos fills, Arcadio i Honorio, l'ultime tub el d'occident.
La capital de l'imperi d'occident va ser Roma i Milà successivament. Este imperi tub uns grans problemes, i entre en decadència. Mes tard van ser conquistats pels pobles germànics i pels huns, com capità d'ells "Àtila l'Huno".

BIBLIOGRAFIA:
http://universobabel.blogspot.com/2007/10/la-divisin-del-imperio-romano.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Bizantino

http://es.wikipedia.org/wiki/Imperio_Romano_de_Occidente

Hecho por AiToR MiRa SoLeR

2.8 La caiguda de l’imperi romà d’Occident sota els regnes germànics

L’imperi romà veia les seues fronteres amenaçades des del segle I, quan Roma era una ciutat sòlida i estable, però no van ser realment afectades fins que els pobles germànics es van mesclar amb els romans al segle II i l’imperi es dividí en dos.

Els pobles germànics, francs i alamanes, van començar a penetrar en territori romà fins al nord d’Àfrica, cosa que va fer que els romans es vegueren amb l’obligació d’enmurallar les ciutats. Fet que va causar que la vida quotidiana en aquests llocs empitjorara.

Però aquestes invasions no es van assentar completament en terra romana. Va rebre una gran importancia la infiltració pacífica dels barbars. Es van establir fent de criats, soldats de l’exercit, escolta personal de l’emperador…

Aquesta situació va fer que els pobles germànics acceptaren la cultura romana, la llengua (el llatí), la moneda i la religió cristiana que més tard adoptaren els romans amb l'Edicte de Tessalònica. Però els bàrbars també li donaren detalls a les costums romanes.

La crisi en l’imperi és molt gran i en el 330 Roma fa de Constantinoble la seua capital.

Els pobles germànics invaeixen Roma perque van tindre un gran creixement de la població, tenin molt adoptada la manera nómada de viurer i, sobretot, la gran presió del hunos.

Tenien una certa superiorita militar sobre Roma i les institucions polítiques romanes no estaven en el seu millor moment, fets que van propiciar l’invasió de l’imperi romà d’Occident.



Per Juan Carlos Bernabeu Mira


http://enciclopedia.us.es/index.php/Imperio_Romano
http://www.portalplanetasedna.com.ar/fin_roma.htm

2.9. L'imperi Romà d'Orient o Imperi Bizantí

L’any 395 l’emperador Teodosi va morir dividint l’imperi definitivament. El seu fill gran: Honori, va heretar la mitat occidental amb capital a Roma, i el seu altre fill, Arcadi, va rebre la mitat oriental, amb capital a Constantinoble. L’Imperi d’Occident va desaparéixes al 476, però a l’Imperi d’Orient, comença una nova etapa.

El següent emperador va ser Justinià I, i durant el seu regnat, l’Imperi es va expandir. L’emperador va iniciar un programa de reformes i de campanyes militars que van restaurar les fronteras de l’antic Imperi Romà. Durant el regnat d’aquest emperador, Bizanci, capital de l’Imperi, va viure una época d’esplendor cultural, on destaquen grans filòsofs com Joan Filopó, i grans poetes com Nonos de Panòpolis. Al mateix temps es portaren a terme grans obres arquitectòniques, com l’església de Santa Sofía.

El segle VII comença amb una gran crisis, provocada per les conquestes del monarca sassànida Cosroes II, que va arribar a amenaçar l’existència mateixa de l’Imperi. Encara que, l’emperador Heracli va ser capaç de parar els peus als perses derrotant-los totalment l’any 628. Així, a mitjans d’aquest segle les fronteres es van estabilitzar. I a aquesta crisi li va seguir un període d’esplendor.

Després d’això, al segle XI, tornà un període de crisi, amb l’aparició de dos nous enemics, l’Imperi Seljúcida i els regnes cristians d’Europa occidental.
El 1071 va acabar l’hegemonia bizantina a Àsia Menor, a conseqüència de la inesperada derrota en la batalla de Manzikert de l’emperador romà Diògenes davant l’exèrcit d’Alp Aíslan, soldat seljúcida. Tanmateix, l’any 1085, la Primera Croada es convirtiria en un mal de cap per a l’emperador Aleix I Comné. I així, els croats van acavar establin diversos estats independents a Antioquia, Odessa, Trípoli i Jerusalem. Anys després, en la Quarta Croada, els croats tornaren a atacar Constantinoble, i la ciutat va caure el 12 d’abril de 1204.

Finalment, la caiguda de Constantinoble, es va produir després d’un setge de dos mesos dut a terme per Mehmet II, el 29 de maig de 1453. Era la fi de l’Imperi.

L’economia de l’Imperi va ser una de les més avançades en Europa durant molt segles. La principal activitat económica era l’agricultura, i la principal indúdtira era la textil. El comerç va gaudir d’una gran importancia, ja que, per la seua posició geográfica, va ser un intermediari necessari entre Orient i el Mediterrani.

http://www.imperiobizantino.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Bizantino
http://www.laguia2000.com/edad-media/el-imperio-bizantino

Gaspar Rico Sánchez

2.10 Analogia entre l’imperi Romà i la civilització Occidental actual: És possible una crisi i desaparició semblant?

L’imperi romà va ser creada a l’any 27 a.c amb la imposició de Octavi August després de le guerra civil que hi havia. Aquest imperi va durar fins l’any 476 d.c. després de patir una crisi económica i una guerra civil, entre altres coses.

Els Estats Units d’America es va formar el 4 de juliol de 1776 amb la declaració de la independencia contra el regne britanic.

Encara que aquestes dos grans civilitzacions no semblen que tinguen res en comú, no se situen en la mateixa zona geogràfica, diferencies de la llengua, però s'assemblen en la seua ideología. Els dos es senten obligats a imposar pau i estabilitat en el món, ja siga amb guerres o mitjançant la diplomacia. Però al final es podria dir que van mossegar una mica més del que podien mastegar.

S’asemblen en molts aspectes com puga ser el seu sentiment de “dominar” el món conegut. Roma en la seua epoca va dur a terme un procés de romanització sota un territori, al seu pinacle, de 5,000,000km² mentres que Els Estats units controla un territori de 9,826,630 km². Encara que soles controlaven directament als territoris dins del radi mecionat dal també tenien molta influencia damunt dels altres pa.isos, com Puga ser la expansió colonial de roma o la exportació de productes americanes que provoca un procés de “americanització”.

Aleshores es posible que dos imperis de dos epoques diferents segeuixen el mateix camí, el qual significaria que el America que sempre ha sigut tan fort desapareixeria.

L’actual crisi económic te el seu origen a America, gracies als prèstecs bancaris impagats, el qual ha afectat a tot el món, directament o indirectament. L’antic roma va ser la victima de una greu inflació, gracies a les invasions bàrbars juntament amb que malgastaven els diners que es feien falta per a l'exercit.

L’exercit de l’imperi roma sempre es destacava per la seua superioritat tecnologica, cosa per la qual tambe destaca els estat units, però gracies a uns generals que soles volien la gloria personal i un subestimat frent als pobles germanics, als quals veien com animals. Però la realitat els va arribar de colp quan a l’any 9 d.c tres legions van ser derrotats per un grup reduit de bàrbars. Per a donar-te una idea d’aquest aconteciment et dic que van perdre tres dels deu legions que els quedaven a l’epoca. En l’actualitat es podria comparar amb una mezcla de Pearl Harbour i Les Torres Bessones a la mateixa volta.

Els dos civilitzacions coincideixen en que tenen una visió molt limitada del món, els dos veien el món com a un embrió d’ellos mateixa i no com a éssers differents. Aquesta visió va emportar millores a molts paisos i territoris però amb eixos millores i ha un inconvenient i es que dones poder a altres paisos. I aleshores qualsevol lloc on tens influéncia pot perjudicar-te en algun moment donat. Et pose l’exemple de la guerra freda contra rusia en que els estats units va armar i entrenar musulmans a lluitar contra els rusos però ara ocurreix que eixos musulmans estan en guerra contra els estats units!!

Crec que no seria possible que Amèrica seguisca el mateix camí que Roma perquè hui en dia tenim organitzacions com l’ONU per a ajudar a les nacions, cosa que crec que no faria falta. També vull dir que en la època dels romans era molt més radical i els canvis hui en dia són més suaus i més controlats i llavors perquè una gran civilitzación com l’Americana es desaparega s’hauria de complir unes condicions molt determinades com les que van patir Roma. I encara que es donen estes condicions i la societat Americana desaparega deixaria molt més influència sobre el món, ja siga imposant la democràcia en llocs com Iraq o simplement els McDonald's de sempre.

Bibliografía:

Are we Rome? Murphey, Cullen

http://en.wikipedia.org/wiki/Roman_Empire

http://en.wikipedia.org/wiki/United_States

2.10 Analogia entre l’Imperi Romà i la civilització occidental actual: És possible una desaparició semblant?

Al segle III dc. l’imperi Romà es divideix en dues parts l’Imperi d’Orient (o bizantí) i l’Imperi d’Occident. Aquest últim va desaparèixer en determinades circumstàncies que recorden a la situació actual del món. Però, és possible una desaparició semblant?

Curiosament, la caiguda de l’Imperi Romà comença amb una crisi econòmica a tot l’imperi causada per la gran inflació, les constants guerres i la mala administració dels diners per part dels governants. Crida l’atenció especialment l’opinió de l’historiador Moses Finley que defén que l’acumulació de patrimoni en unes poques mans aristocràtiques van estancar l’economia, impedint el moviment monetari i el creixement econòmic perquè els únics objectius econòmics de les persones amb diners era mantenir la seua posició. Evidentment açò ens recorda a la situació actual del món occidental: una forta crisi sacseja les butxaques de tots els ciutadans i la població amb poder econòmic únicament vol mantenir la seua posició.

Però les similituds no acaben ací. Les conseqüències de la crisi econòmica que patia l’imperi prompte es van fer de notar en l’àmbit polític. Les constants guerres civils van generar un caos militar i una anarquia política. Les fronteres de l’imperi van quedar obertes i els bàrbars les van envair pacíficament, assentar-se allí. A causa de aquest caos militar, l’exèrcit romà, que sempre havia destacat per la seua superioritat militar, començà a veure’s obligat a contractar a pobles bàrbars per a que controlaren les fronteres. Indudablement, els bàrbars van demanar a canvi que els proporcionaren les millors terres i ells les treballarien a condició de que se’ls reconeguera com a ciutadans romans. Clarament algun aspecte ens facilita la comparació amb la immigració actual. Els bàrbars s’assentaren a eixes zones per a treballar en el que els romans no volien, al igual que en l’actualitat on alguns dels immigrants lluiten per a aconseguir la nacionalitat i treballen en faenes que necessiten d’un esforç físic i que els ciutadans del mateix país no volen realitzar.

Si ens informem un poc respecte als pobles bàrbars, podem trobar moltes característiques comuns amb els pobles islàmics actuals. Els germans duien una vida nòmada amb una agricultura i ramaderia prou rudimentàries. Per això l’imperi mai va pensar que aquestos pobles pogueren envair-los, perquè les diferències d’organització política, econòmica i social eren massa grans. No cridaven l’atenció per tenir una cultura molt desenvolupada i per això la van adaptar a la romana, creant una mescla, una barreja de dues cultures totalment diferents. Ara mateix podríem dir que els pobles islàmics estan molt més retardats en quant a tecnologia i cultura respecte al món occidental. Curiosament, els països de l’orient duen uns anys discutint sobre un tema d’important influència en la seua societat: orient o occident? Molts joves volen adaptar la cultura occidental a la seua vida (formes de vestir, pensar, actuar...) i estan en continu debat amb la gent que pensa que s’han de mantenir les costums islàmiques. Per això quan visitem països islàmics podem veure que hi ha una barreja de dues cultures totalment diferents als seus carrers.

El sacseig de Roma per part dels bàrbars va ser el moment en que els ciutadans romans s’hi van adonar que l’imperi no anava a tornar a ser el mateix, que la seua època d’esplendor, bellesa i grandiositat s’havia acabat. Es van sentir ofesos i més tard van caure sota el poder dels germans. Podríem comparar el sacseig i la caiguda de Roma amb un atemptat de la mateixa magnitud o major que el de les torres bessones, un atemptat de que desmoralitzara a tota la societat americana.

Em de tenir en compte que la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident va ser gradual i en certa manera inevitable. Pot ser totes aquestes coincidències únicament siguen això, coincidències, o pot ser no ho siguen.

Rosa Bernabeu Santisteban

Bibliografia:
http://es.wikipedia.org/wiki/Decadencia_del_Imperio_Romano
http://es.wikipedia.org/wiki/Imperio_Romano_de_Occidente
http://es.wikipedia.org/wiki/Germanos

3.1 Els pobles preromans a la península ibèrica: Ibers, Tartessos i Indoeuropeus

El pobles prerromans són aquells pobles que és trobaben a Espanya abans de l 'invasió de les romans a la penísula ibèrica, hi han tres grans civilizacions preromans que van destacar sobre totes les altres, estes van ser els Tartesos, el celtes i els ibers.
ELS Tartesos
Els Tartesos van ser una civilizacio que es va desenvolupar al sud-oest de la península en el primer mileni aC el Tartesos van ser una civilizacio molt rica, gracies a un comerç molt important que va beneficiar als comerciants rics i als mandataris d'eixa civilizacio. Però tot i aixo a meitat de el primer mileni aquesta civilizacio es va derrombar per problemes interns i per l'accio militar dels cartaginesos.
EL Ibers
Aquesta civilizacio es va establir a la zona mediterrània, i és dividix en diferents pobles i clans com, els turdetans ... que tenien trets comuns. El contacte amb el colonitzadors (els romans) va impulsar el desarrollament cultural. Tenia una agricultura econòmica i ramadera. Tenia petites ciutats en zones estratègiques ys'organitzaben jeràrquicament, és a dir, un rei, nobles, vasalls ... estaven molt dividits per reys que governaven una o dues ciutats.
ELS CELTA
Els celtes es van establir a tota Espanya excepte a la zona sud i a la zona mediterrània. Procedien d'Àsia. La cultura celta és la Tene, i van destacar per l'elaboracio de grans espases, escuts allargats, i sobretot per la construccio de fortificacions en les Cimes de les Muntanyes. Els seus monuments més característics són els dolmens i el menhirs.

BIBLIOGRAFIA:
ris.cnice.mec.es/kairos/mediateca/cartoteca/pagsmapas/prerromanos.html
www.historiasiglo20.org/HE/1b.htm
es.wikipedia.org/wiki/Categoría:Pueblos_prerromanos_de_España
www.celtiberia.net/verrespuesta.asp?idp=5056&pagina=3



DAVID CANO DURÁ

3.2 La conquesta i la resistència a la invasió

Durant la segona guerra púnica (guerra entre Cartago i Roma al any 218a.c.) va començar la conquesta a la península. I dos segles desprès (d'aquesta guerra), Roma es va apoderar d'aquesta



Roma va començar la conquista de la península pel sud de França i nord de la península, la cual estava baix el domini dels cartaginesos amb el emperador Anibal. Al any 194 ac. Roma ja tenia al seu poder l’est de la península. A continuació al any 154 ac. Roma es va apoderar del centre de la península. Finalment al any 133 ac. Roma va acabar l’invasió conquistant l’oest.
Amb aquesta conquesta podem distingir dos moviments: el primer, va ser quan Roma va conquistar el est i el centre peninsular; el segon, quan va invadir el nord.
Una de les causes de la conquesta va ser que tota la cultura de la península va ser practicament desapareguda.

Roma no ho va tindre fàcil per apoderar-se completament d’hispania ja que ella tenia una bona resistència dels pobles del interior, com dels celtibers, lusitans, àsturs, càntabres, etc. Dos segles plens de guerres violentes i cruels foren suficient per apoderar-se de roma.

Hispania es converteix en dos províncies romanes anomenades Hispania Citerior (zona nord i oest d’hispania) Hispania Ulterior (zona sud i est d’hisania) A continuació es va dividir en quatre anomenats Bética, Lusitania, Tarraconense y Cartaginense. Finalment al 409 entraren les primeres colònies barbares.

http://www.historiasiglo20.org/HE/1d.htm
http://www.spain-2.com/historia.html#romanos
http://es.wikipedia.org/wiki/Hispania_romana

per: Clara Burgos Simón

3.3 L´ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L´HISPÀNIA ROMANA

Els romans quan van conquerir Hispània la van dividir en dos províncies:la Hispània Citerior ( est) i la Hispània Ulterior (sur).

Més tard es va dividir la Hispània Ulterior en altres dos províncies: la Bética ( sur) i la Lusitana (oest). Mentre que la Hispània Citerior es va convertir en Tarraconensis.

També van crear ciutats importants com Barcelona (Barcino),Tarragona (Tarraco) , Sevilla (Hispalis) i Mérida (Emerita Augusta).

Quan va caure l´imperi romà, els Visigods de la Gàlia ocuparen la península. No van ser capaços de mantindre les ideologies romanes. Van fer la seua capital a Barcelona, però, finalment foren expulsats pels musulmans.

Després van ser els musulmans els que van conquerir Hispània. La seua capital va ser Còrdova, el seu regne es dividia en els “regnes de taifes”, també foren expulsats.

Mentres els Visigods ocupaven la península i els Musulmans els expulsaren, els Sueus van regnar el nor-oest i Portugal.

DIEGO LEAL APARICIO

Bibliografía:
http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_de_la_organizaci%C3%B3n_territorial_de_Espa%C3%B1a

http://culturitalia.uibk.ac.at/hispanoteca/Landeskunde-Spanien/Autonom%C3%ADas/Temas%20de%20Autonom%C3%ADas/Organizaci%C3%B3n%20territorial%20de%20Espa%C3%B1a.htm

7.1 El “Peplum”

El peplum és una clase de pel•lícula que representa l'Antiguitat.Se li va posar aquest nom, per una peça de roba, pareguda a una túnica, però sense màneges, que eixia, frequentment, en aquestes pel•lícules.

La primera pel•lícula que va transmetrer aquest gènere, va ser Hèrcules en 1985 i el paper de protagonista el va fer Steve Reeves.

Aquesta nou manera de fer cinema, té unes característiques molt variades.
En la història hi ha un heroi que defensa la població d’un tirà que menosprècia al gent de la ciutat o poble. El heroi, només porta una simple falda i no du armes. Sols es defensa amb la seua força sobrenatural.
No li donen impotància a els fets externs com l’època o la mitologia.

EL peplum va tindre un gran éxit, però la repetició de les histories, paisatges vestuaris, i en resum, tot. Va fer que el peplum desaparegué.
La última pel•lícula es va rodar en 1964, on es van reuinir tots el grans heois peplum. Aunque algns detalls d’aquest génere han durat hasta els nostres dies.

El peplum va desaparèixer, gràcies a spaghetti western que va agafar uns quants elements del anterior gènere com el protagonista que lluitaa contra la injusticia d’un poble dominat per en tirà.


Les sèries de televisió com Hércules, amb els seus viatges per tot el món, i Xena, la princesa guerrera, són una representació de peplum en els nostres dies amb efectes espicials millorats per els ordinadors i una història més moderna.

El director Ridley Scott va tornar a posar de moda en l’any 2000 el peplum gràcies a la pel•lícula Gladiator. És una representació de la caiguda de l’imperi romà amb un gran presupost per a ser una pel•lícula peplum. Es van gravar: Troia de Wolfgang Petersen, Alexandre Magne d'Oliver Stone, i la sèrie Roma. Aquestes pel•lícules són una recopilació de detalls del peplum, però no tenen les característiques de ser pel•lícules de baix presupost, i amb històries no molt difícils com les del peplum.

Per Juan Carlos Bernabeu Mira

http://es.wikipedia.org/wiki/Peplum

http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/2_publico/espb11ca1.php

3.4. Els grans monuments a la Península Ibérica

Hi han molts monuments romans a la península ibérica, però en destaquen uns pocs.
El primer l’aqüeducte de Segovia, construït a la segona mitad del segle I i a principis dels segle II, que transportava l’aigua del riu Fred a la ciutat de Segovia. L’aqüeducte comença proa del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l’aigua fins una cisterna coneguda amb el nom del Caseró, on s’emmagatzenava l’aigua. I en arribar a la plaça de Díaz Sanz, comencen a formar-se dos monumentals files d’arcs superposats.
L’aqüeducte consta de 728 metres de longitud i de 28 metres i mig d’altura. Consta d’una doble arcaria: la inferior formada per 119 arcs de mig punt i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central del monument.
L’aigua corria per la part superior dels arcs, per mitjà d’un canal, fins la ciutat. La primera obra de reconstruccio la dugueren a terme els Reis Catòlics, quan reedificaren 36 arcs.
En l’actualitat, l’estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica, ha alarmat l’Estat, que ha tengut que protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració.
Altra construcció destacable és el Teatre de Sagunt.
El teatre responia a la trilogía vitruviana, les regles escrites per Vitruvio que han marcat gran part de l’història de l’arquitectura: Firmitas (fermea), Utilitas (utilitat) i Venustas (bellea). Al igual que els altres teatres romans, està dividit en parts. La scena, que és l’escenari on representen les obres els actors, de 50 metres d’amplària; darrere de la scena, el fondo arquitectònic, que és com el fondo decoratiu actual; la orchestra, reservada a les autoritats, és un espai semicircular d’un diàmetre de més de 15 metres; i la cávea, que és l’espai destinat als assents del públic, d’uns 90 metres de diàmetre.
En la caiguda de l’Imperi Romà deixà de tindre ús, i començà a servir de pedrera.
Altre teatre a destacar és el de Mérida, construit a la ciutat romana d’Emerita Augusta, actual Mérida, als anys 15 i 16 a.C. El teatre ha sofrit varies remodelacions, la més important, a finals del segle I, a l’época de l’emperador Trajà, quan es va alçar l’actual façana, i un altra a l’época de Constante, entre els anys 330 i 340, introduint nous elements arquitectònics-decoratius, i construint una calçada que envolta el monument. Després, el teatre es cobrí de terra, quedant només visible la zona superior de la graderia (summa cavea).

http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_Romano_de_M%C3%A9rida
http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_Romano_de_Sagunto
http://www.spanisharts.com/arquitectura/imagenes/roma/sagunto_teatro.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Acueducto_de_Segovia
http://traianus.rediris.es/textos/segovia.htm


Gaspar Rico Sánchez

3.4 Monuments romans a Espanya

A la península ibérica hi ha molts monuments romans per causa de la romanització al segle III ac. Com teatres, amfiteatres , arcs del triomf, etc. En els quals podem distingir tres més importants o mes famosos, com el aqüeducte de Segovia, el teatre de Sagunt i el amfiteatre de Mérida.



El aqüeducte de Segovia és el monument millor conservat i més significatiu dels que van deixar els romans a la península ibèrica. Aquest aqüeducte agafa les aigües del manantial de la “Fuenfría” situat a 17 km de la ciutat i les porta cap a Segovia, costa de 167 arcs.
Va haver una reconstrucció del aqüeducte i va ser en l’època del reis catòlics van retocar 36 arcs amb molta atenció de no empitjorar l’obra original.



El teatre de Sagunt és un dels l’únics teatres conservats a Espanya dels onze que es coneixen. Els cartaginesos li posaren el nom de Saguntum al poble que en l'actualitat s'anomena Sagunt, i es van començar a planificar edificis romans.
Aquest teatre té un diàmetre de 90 m. I consta de tres parts: La cavea, posseeix un pòrtic i te capacitat per a 10.000 espectadors; les grades estan esculpides en roca caliza, i disposa de 6 grades; L’orchestra posseeix 7 m de diàmetre i disposa de tres grades , destinades als personatges distingits amb la ciutat; L’escanea original ja no existix ja que amb el pas del temps han tingut de reformar-la




L’amfiteatre de Mérida va ser costruït per una col-lonia romana per als soldats jubilats. Estava destinat per a les lluites dels gladiadors contra les feres.
Poseix una forma elíptica i una “fossa bestiaria” per a guardar les besties.
Les seues grades tenien una capacitat per a 15000 persones




http://www.hiru.com/es/historia/historia_01000.html
http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9rida_(Espa%C3%B1a)#Legado_romano
http://es.wikipedia.org/wiki/Acueducto_de_Segovia
http://www.spanisharts.com/arquitectura/imagenes/roma/sagunto_teatro.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_Romano_de_Sagunto
http://es.wikipedia.org/wiki/Anfiteatro_de_M%C3%A9rida

per: Clara Burgos Simón

3.5 La invasió germànica de les terres peninsulars

De vegades molts pobles germànics feien pactes amb Roma per a poder instal•lar-se a un territori a canvi de protecció militar, economia…
En el 409, el sueus, vandals i alans van arribar fins la península ibèrica. Més tard l’emperador d’occident va fer altre pacte amb els visigots per a que els expulsara. Ho van aconseguir i Roma a canvi de la recuperació del control de Hispania, els va donar les terres de Galia, que més tard serien expulsats pels francs i s’establirien de nou a Hispania, concretament a Toledo, ciutat on controlaren l’administració del regne r
Però els visigots no arrivaren a controlar tota la península, sols la zona de la Meseta.
La segona invasió fou a l’any 415, on els visigots s’establiren definitivament a Espanya
Toledo va tenir gran plenitud al segle VI, quan Leovigildo va conquerir el regne sueu, que estava a Galicia, quedant la Península pràcticament unificada, menys els territoris baix el poder bizantí. El seu fill va convertir la península al catolicisme. El rei Suintila va conquerir de Cadis a València .
A més de tot el que van aconseguir els reis, fou molt important el procés d’aculturació entre els pobles germànics i els hispanoromans, com també la unificació religiosa.
Totes aquestes invasions acabaren amb els sistemes organitzatius que Hispania havia mantingut però van mantenir l’organització eclesiàstica.
També gràcies a la caiguda de l’Imperi Romà i la creació de Al-Andalus, ens a arribat una cultura molt rica.

Paula Yagüe Moreno

Bibliografia:
http://www.regmurcia.com/servlet/s.Sl?sit=c,373,m,1915&r=ReP-24774-DETALLE_REPORTAJESPADREs
http://www.laguia2000.com/espana/los-visigodos-en-la-peninsula-iberica
http://www.tarraconensis.com/roma%20antigua/caidaroma.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Invasiones_germ%C3%A1nicas_en_la_Pen%C3%ADnsula_Ib%C3%A9rica

3.5 L´INVASIÓ GERMÀNICA DE LES TERRES PENINSULARS

Els pobles germànics van invair Hispània al segle V d.C. gràcies a la decadéncia de l´imperi romà.
Els Sueus s´establiren a Gallaecia, els Alans a Lusitània i Cartaginensis i els Vàndals a Bética.

Roma va demanar ajuda als Visigods i aquestos aconseguiren l´hegemonía de Hispània ja que van vençer als Vàndals i Alans.
Els Sueus van resistir al Nord-Oest.

Amb la caiguda de l´imperi romà, els Visigods es consolidaren en un únic imperi. Més tard els Visigods perderen territoris de Gàlia sota els Francs i emigraren cap a Hispània, on van fundar la seua capital a Toledo.

Mantenien Hispània dividida en províncies:Gallaecia (capital Braccara), Lusitània (capital Emérita Augusta), Bética (capital Híspalis), Tarraconensis (capital Tarraco), Cartaginensis (capital Carthago Nova) i Septimania (capital Narbona).

Finalment foren vençuts pels Musulmans i el Islam.

DIEGO LEAL APARICIO

Bibliografía:

http://www.regmurcia.com/servlet/s.Sl?sit=c,373,m,1915&r=ReP-24774-DETALLE_REPORTAJES

La societat romana defenia, com la majoria de les societats antigues, la desigualtat i la esclavitud. Era una societat amb on la política, la guerra i les relacions socials tenien molta importància.

En l’època de monarquia romana, la societat es dividia, segons els privilegis legals i la riquesa, en patricis i plebeus. Els patricis eren aquells descendents dels fundadors de Roma i formaven la classe privilegiada. El pare de família era anomenat Pater familias i es dividien en gens (famílies fundadores de la ciutat de Roma). Per suposat ells eren els únics capaços de formar part de la vida política perquè es consideraven superiors a la resta de habitants de l’Imperi. Els plebeus eren homes lliures però amb drets limitats. Després de l’expulsió dels reis a l’Imperi Romà els plebeus lluitaren per a aconseguir la igualtat i els drets polítics que abans se’ls havien negat.

Amb la introducció de la república com a forma de govern a Roma, la societat estava diferenciada principalment en homes lliures, esclaus i la dona. Els homes lliures podien ser ciutadans (cives) o estrangers (peregrini), aquestos últims podien residir a Roma però no tenien drets polítics. Els esclaus eren tractats com a coses, no com a essers humans i l’únic dret que tenien era el de triar un acompanyant d’esclavitud. Quan tenien la sort de recuperar la seua llibertat, eren anomenats lliberts i formaven part del proletarii (els que crien fills) que la resta de la població, massa pobres per pagar, per a servir a la guerra o per a posseir res . Encara que els lliberts tenien uns drets seguien depenent dels amos en tres aspectes: havien de servir-los quan fora necessari (obsequium), treballar per a ells uns dies acordats abans (opera) i els amos tenien un dret d’herència sobre el seu patrimoni (bona). La dona devia casar-se abans dels 20 anys i a partir de la república era la propietària de les aportacions que ella havia fet al matrimoni, estava sotmesa a son pare o al seu marit. Estudiaven en escoles diferents als homes però poc a poc va agafant força i fins i tot algunes comencen a participar en la política.

Els drets polítics dels romans són aquestos: Ius suffragii (dret al vot), ius honorum (dret a ocupar càrrecs públics), i ius provocationis ad populum (dret a la apel·lació a una sentència de mort). Els drets civils de tot ciutadà romà lliure són aquestos: Ius connubii (dret a contraure un matrimoni vàlid), ius commercii (dret a la propietat i al comerç) i ius actionis (dreta a fer valer els seus drets front a la llei).

El mos maiorum (la costum dels ancestres), eren les regles de la comunitat romana, les costums que feien d’un romà un cives. Aquesta era la major herència que un pare podia donar al seu fill, representava l’orgull de ser un ciutadà romà.


BIBLIOGRAFIA
http://www.santiagoapostol.net/latin/sociedad
http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/cclasica/esc335ca1.php
http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/cclasica/esc335ca8.php
http://es.wikipedia.org/wiki/Mos_maiorum

3.1- Els Pobles preromans a la Península Ibèrica: Ibers, Tartessos e Indoeuropeus (Celtes)-.

3.1- Els Pobles preromans a la Península Ibèrica: Ibers, Tartessos e Indoeuropeus (Celtes)-.
En els segles VII i III a.C, la península ibèrica estava repleta de nous pobles que vivíen en plena Edat de Ferro, uns exemples d´asto van ser els Tartessos, els Ibers i els celtes.

Tartessos

Tartessos es la cultura més antiga del primer mil.leni abans de Crist. El seus límits geográfics es situaven entre el sud de Portugal i la desembocadura del Ríu Segura.
Aquesta cultura va ser coneguda grácies a les fonts gregues i romanes, així com alguns descobriments arqueológics i testimonos escrits. Este poble va ser important a través de la seua economia agrària i mes endavant per la seua explotació de les mines. La cultura d´ aquest poble va començar a ser conegut cap als segles IX i VII abans de Crist, coincidint amb l´arribada dels fenicis i el seus canvis de metal per productes elaborats.
Aquests intercanvis van contribuir en el desenvolupament de la societat, i la modificació dels rituals funeraris

Ibers
Els Ibers es van estendre per tota l´area levantina, des de els Pirineus, hasta Cádis i desde el vall de l´Ebre hasta el vall del Guadalquivir.
Va ser una cultura amb influencia dels grecs i els carataginessos. Les seues característiques principals son que proceden dels pobles del Bronze: vivíen d´una economía agrícola i ganadera, aunque a voltes tenien comerç amb productes artesanals. Els seus poblats s´encontraven en llocs elevats, a voltes en colines o valls.
En l´ambit cultural, eren pobles que tenien llengua propia, (aun sense descifrar), rits religiosos i funeraris característics i en alguns determinats ciutats, una planificació urbana.

(Indoeuropeus)-Celtíbers
Els celtíbers son, en realitat, un conjunt de pobles que habitaven en les mesetes quant es produeix la conquista romana. Els seus orígens son desconeguts ja que no hi ha molts restes arqueológics.
Eren pobles de economía agrària pobre, pero poseíen una metal.lurgía de ferro molt avanzada i una artesania textil molt apreciada pels romans. Vivíen en poblats menuts pero molt forts i resistents i estaven dividits en grups aristocrátics.

Bibliografia
http://portales.educared.net/wikiEducared/index.php?title=Los_pueblos_prerromanos
http://es.wikipedia.org/wiki/Pueblos_prerromanos

4 La societat romana: Mos maiorum, patricis, plebeus, lliberts, esclaus

La poblacio romana esta formada per dos blocs humans: homes lliures i esclaus. Els homes lliures poden ser, o be ciutadans, o be extrangers( sels permeteix estar en roma pero no tenen drets politics). Les drets podien adquirir-se per naixement, per llei o concesio del estat roma o be de manera parcial(sols alguns drets) per soborn a les autoritats.
Les ciutadans es dividien en: patricis i plebeis. Les patricis eren aquells que descendien dels primers romans i que constituien l’aristocracia. Les plebeis formaben la majoria de la poblacio romana, y procedeixen sobre tot dels pobles sotmesos; ells estaven separats dels patricis per que careixien del document de descendencia romana. Pero, poc a poc van aconseguint l’igualtat de drets.
Patricis
Els patricis constituïen l’aristocràcia romana, un grup de famílies dotades d'un prestigi i d'uns privilegis hereditaris. El patriciat es degué formar durant la monarquia però va ser als primers temps de la república quan van aconseguir monopolitzar el poder polític.
Plebeus
Els plebeus eren tots els ciutadans romans que no eren patricis, és a dir la gran majoria. estva composta per petits i mtjans propietaris agrícoles, artesans i comerciants, però també per burgesos enriquits no pertanyents al patriciat. La plebs es degué configurar com a grup definit, amb una assemblea i uns magistrats propis durant el segle V a.C., després que el patriciat s'apropiés del poder polític.
Despres de grans lluites els plebeus aconseguiren ser equiparats en drets als lliberts, aixo va originar que es crearen un nous grups socials com:
Equites
Originàriament pertanyien a l'ordre eqüestre els ciutadans més rics que formaven la secció de cavalleria de l'exèrcit romà d’açi el nom de "cavallers", però a partir del segle II a.C., després que als senadors se'ls prohibeix tenir vaixells de comerç i recaptar impostos, un bon nombre d'equites es dedicaran als negocis, deixant de banda la política. Així, a part de l'explotació agrícola a la qual seguien vinculats molts, les seves activitats cobrien activitats molt lucratives com el comerç, la banca o la recaptació d'impostos per a l'estat
Patrons i clients
Molts ciutadans romans eren clients de ciutadans més importants, que eren els patrons. Normalment els patrons dels uns eren al seu torn clients d'altres homes més poderosos, en una complexa trama de relacions clientelars que abraçava tota la societat, des de Roma fins a les províncies. El patró donava protecció jurídica davant la justícia i suport econòmic a canvi de respecte i serveis.
BIBLIOGRAFIA:
www.santiagoapostol.net/latin/sociedad.html
html.rincondelvago.com/estructura-de-la-sociedad-romana.htm
es.wikipedia.org/wiki/Antigua_Roma


DAVID CANO DURÁ

5.1 Les pràctiques rituals:els sacrificis.

Per als romans el motiu de sacrifici era obtenir favor o evitar la ira dels deus.

Els romans creien que el sacrifici era el medi mes efectiu per a fer-li una petició als deus. Aquest acte es realitzava en un lloc concret dedicat a un sol deu.Generalment el sacrifici solia ser d'animals , però també es feia amb cereals, llet , fruita, flors vi etc. El devot que ofereix el seu sacrifici,resa per que el sacrifici revitalitze al deu , capacitant-lo per a acceptar les peticions que li fa.
Els animals contenen els organs que donen la vida i la mantenen: el cor, el fetge , els renyons etc, que son els òrgans que se solien oferir als deus i que també son comestibles per als humans. En el sacrifici romà els òrgans i la sang s'apartava per als deus y la carn era per a consum del fidel, este es un fet que el diferencia del sacrifici grec en el qual els òrgans i la carn es repartien entre els deus i el fidel.

Els sacrificis els duien a terme els magistrats i els funcionaris de l'estat i la víctima elegida era dictada pels manuals dels pontifids, però també depenia del deu al que anava dirigit i de la rao per la qual es feia aquest sacrifici.Per exemple una de les condicions era que si el sacrifici anava dirigit a un deu el animal seria mascle i si anava dirigit a una deesa l'animal seria femella. També es tenien molt en comte els colors de les victimes , el color blanc era per a Juno, Jupiter i els deus celestials i el color negre per als deus d'ultratomba.

El sacrifici era dut a terme a l'exterior del temple ja que el fidel tenia prohibit el pas al temple. El lloc on es feien els sacrificis era conegut com a cella.En aquesta sala hi havia poca llum i no hi havia res més dins d'ella tan sols el propi deu.

Per:Victor Garcia Pagan
Bibliografia:http://books.google.es/books?id=fXamtVSli5QC&pg=PA460&lpg=PA460&dq=sacrificio+romano&source=bl&ots=MOe2Y-zKnf&sig=yzHxz7lX-LoY7Ll5aoIJ9RxeNsQ&hl=es&ei=BtT1SbGSLp-5jAeM08TMDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4

www.corazones.org/diccionario/sacrificio.htm

html.rincondelvago.com/mitologia-y-religion-romana.html

5. 2 -Els Déus Romans: Divinitats Tradicionals (Lares, Manes i Penates) i principals déus-.

Al llarg dels segles la mitologia romana ha estar adaptant per asi diferents cultures d´altres països. Com Grecia,Egipte, Frigia o Siria.

En la mitología romana, les Manes son les almes dels éssers querits morts. Com esperíts menors, eren similares als Lares.
Eren honrats durant “la parentalia” i “la feralia” en febrer. Les Festes Pearentales eran festas fúnebres que es celebraven en l´ Antiga Roma tots els anys del 13 al 21 de febrer en honor als difunts d´una familia. En aquestes ocasions, es reuníen els familiars i amics dels morts, visitaven las tombes i realitzaven sobre elles sacrificis .L´últim día de las festes s´honrava a les Manes i es feia un sacrifici en honor de la deessa Mania Técita, considerada la dona de la Mort.

La Feralia era un banquet en honor dels "poders infernals”. Una setmana de festa on s´ honra als morts. El Feralia tambié va ser una festa religiosa del déu Jupiter.
-La mitología romana, es deir les creencies mitológiques dels habitants de l´ Antiga Roma, poden dir-se que es va formar per parts d ´altres cultures. La primera, consisteix en cogir part del de la mitología grega, (como els déus). L ´altra posar part de la seua cultura com la creació de la ciutat de Roma fundada per Romulo i Remo, (amamantats per una lloba).

Els romans no tenien relats de com van apareixer els seus deus, (como l´aparició de la deessa Atenea, tras Hefest obrir-le el cap al seu pare Zeus), hasta que els seus poetes començaren a adaptar-lo com els models grecs. Lo que era propietat dels romans, era, un sistema molt desarrollat de rituals i un gran conjunt de mites histórics sobre la fundació de la seua ciutat.
Noms del Déus:
-Cultura romana (Zeus- “Déu Principal”- Jupiter)
(Hermes- “Comerci i missager dels Déus- Mercuri)
(Ares- “Deu de la guerra”- Marte)

Bibliografia
http://es.wikipedia.org/wiki/Categor%C3%ADa:Dioses_romanos
http://www.webmitologia.com/dioses-romanos.html
http://www.webmitologia.com/dioses-mitologia-romana.html

5.3 El cristianisme:persecució tolerància i religió oficial.

Durant els primers tres segles despres de Crist el cristianisme era una religió prohibida, per tant els cristians vivien la seua fe d'una forma oculta i a vegades eren perseguits per l'autoritat romana.Aquestes xicotetes comunitats es reunien en secret en les catacumbes de roma per a que ningu ho sapiera.Els cristians eren perseguits per no reconeixer als emperadors romans com a deus i per la seua demanda contra lea lleis que anaven en contra dels principis de la religio cristiana.Fins i tot eren acusats de canibalisme perque deien que es menjaven el cos de Crist, però es referien al pa consagrat. Molts d'aquestos
cristians patien tortures fins a la mort,aquestos cristians s'anomenen hui en dia, martirs. Però esta situació canvia al segle IV, arribat este segle el cristianisme ja estava escampat pel gran part de l'imperi romà. A l'any 313 l'emperador Constantí publica l'edicte de Milan que dona llibertad de culte a tots els ciutadans, per tant els cristians comencen a viure la seua fe públicament.I així facilita la seua expansio i també, com no la proclamacio de la paraula de Deu.Els emperadors que van succeir a Constanti van anar extinguin poc a poc el paganisme i les heregies que existien dins de la religio cristianai que posaven en perill aquesta religio. Aquest proces es completà a l'any 380 quan l'emperador Teodosi mijançant l'edicte de Tesalònica va convertir el cristianisme en la religió oficial de l'imperi, i també passa a estar protegida per la llei l'emperador.A partir d'este moment l'esglesia comença a influir en la vida social i política.
Per:Victor Garcia Pagan
Bibliografia:http://es.wikipedia.org/wiki/Cristianismo#Historia
libro religion católica 4º ESO ediciones SM Proyecto EMAUS.

5.3 El cristianisme: Persecució, tolerància i religió oficial.

El cristianisme és una religió monoteista basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret.La paraula cristianisme prové del grec χριστιανους, christianóus, "cristià", la qual prové del nom propi Χριστός, Christós, traducció de l'hebreu Messies que significa "l'Ungit".Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat. Hi ha vàries confessions o esglésies que s'anomenen cristianes i comparteixen aquesta base, però difereixen en altres aspectes de la seva doctrina, o en la seva organització.



El Cristianisme passa per quatre moments importants en la seua història:

*En l’inici de l’església va ser perseguida pels romans per diversos motius. En primer lloc, estaven les sospites del poder polític. Els cristians es negaven a donar culte a l’emperador i apareixien com a possibles culpables de qualsevol revolta política.
També eren rebutjats pels intel•lectuals de l’època. Per a ells el cristianisme anava contra la raó.

Finalment, els cristians procedien de les classes més populars, treballadors manuals sobretot, la qual cosa posava també entredit la supremacia de les classes més poderoses. Enfront d’això els cristians vivien en una igualtat i fraternitat sospita i, sobretot, perillosa.

*Pasa de ser una església perseguida a una església permesa. Cap a l’any 300 el cristianisme està pràcticament estés per les zones més poblades de l’Imperio.El emperador Constantí; darrere de la batalla de Pont Milvio en 312, ho va atribuir a l’auxili diví, va publicar l’Edicte de Milà que atorga la llibertat de culte a tots el ciutadans romans.

*Pasa de ser una església permesa a l’església oficial. Els emperadors que van succeir a Constantino van ser restringint a poc a poc el culte pagà que existia en l’imperi. Es van multiplicar les mesures contra el paganisme. Este procés es va completar l’any 380, quan l’emperador Teodosi, amb l’Edicte de Tessalònica, va convertir el cristianisme en la religió oficial de l’imperi. L’església va passar a ser protegida per les lleis i l’emperador.

*Esta nova situació de l’església va tindre diverses conseqüències. Protegit pels emperadors amb ajudes econòmiques i legals, el cristianisme es fa molt present en les estructures de la societat:
El calendari es fa cristià: el diumenge es convertix en el dia de descans oficial i se celebren les festes més importants del cristianisme.
Es modifiquen lleis contràries a la moral cristiana: es prohibixen les lluites de gladiadors i l’infanticidi, se suprimix la pena de mort per crucifixió, es liberalitza la condició d’esclaus, s’afavorix la vida familiar,etc.

Bibliografía:
http://en.wikipedia.org/wiki/Christianity
Libro de la Religión Católica (Secundaria) Proyecto Emaús


Per: James Brendan Donagher

6.1. La prosa llatina

La història i la oratoria són els gèneres més importants de la prosa llatina. La història perquè era de gran qualitat, hi havia un gran nombre d'escriptors i per tant gran quantitat d'obres. En canvi, la oratoria es va fer important a causa de la política i la justícia. No obstant això, la filosofia també ocupava un gran lloc ja que no s'utilitzava tant com per a escriure sinó per a actuar.

Els romans, que se sentien superiors a la resta dels poble, utilitzaven la història per a justificar les seues accions, en la qual presentaven les seues opinions i la seua forma d'actuar. El seu major objectiu era, a través de la història, exaltar l'esperit nacional o algun problema polític. Aquesta prosa llatina havia de ser clara i simple, pel que ha rebut el nom de “àtic” pel seu estil sobri i net. Els més importants historiadors romans són: Juli César, Salustio, Tito Livio i Tàcit.

La oratoria, que va començar a practicar-se en èpoques primerenques, és l'art de parlar amb elegància o eloqüència i que té la finalitat de persuadir, convèncer i informar als oïdors. Aquest gènere s'utilitzava generalment en la política o en les causes judicials. Alguns romans es van encarregar de reelaborar literàriament els discursos dels oradors, per tant va passar a ser un gènere literari. Ciceró, a causa de la seua gran eloqüència, és considerat com l'orador més important de la llengua llatina.

La filosofia va tenir gran importància ja que aquesta s'encarregava ètica i moralment d'especificar el comportament humà, com havien d'actuar els homes respecte a les situacions. D'aquesta manera la filosofia suposava una guia pràctica per a la vida. En Roma, van ser les reflexions morals les primeres que van aparèixer en la filosofia, en boca de Lucrecio, Ciceró i Séneca, amb narracions com Sententiae.



Bibliografia:
http://www.culturaclasica.com/literatura/oratoria_romana.htm
http://tareasonline.com.ve/contenido.asp?ArticleId=58403
http://es.wikipedia.org/wiki/Oratoria
http://www.unilaboralcaceres.net/departamentos/latinygriego/RECURSOS/Latin/LITERATURA/oratoria.pdf
http://www.culturaclasica.com/literatura/la_filosofia_en_roma.htm

Per Lucía Leal Palazón.

6.1 La prosa llatina (oratòria, filosofia, historiografia, relats de viatges...)

La prosa llatina és divideix en diversos períodes com el Període Primitiu, l’Edat d’Or, l’Edat de Plata, l’Últim Període, Primers Escrits Cristians, l’Edat Mitja i el Renaixement.

En el Període Primitiu Catón el Viejo va ser el primer mestre de la prosa romana i va proporcionar els primers models de la retòrica romana. El gran mestre de la sàtira va ser Cayo Lucilio que va introduir l’ús de paraules satíriques.

A l’Edat d’Or de la prosa l’autor més destacat va ser Cicerón va ser polític i orador. Va destacar en tractats sobre retòrica i filosofia com son les famosos textos de l’amistat i els temps passats.

A l’Edat de Plata de la prosa podem trobar diversos autors. Plinio el Viejo va ser l’autor de Historia Natural que va servir durant moltes generacions com a model de llibre de text sobre història natural. Quintiliano va escriure la Institución oratoria que és un estudi important de la teoria i la pràctica de la oratòria.

A l’Últim Període la literatura llatina va declinar al mateix temps que la política de l’Imperi. Cal destacar en aquest període a Lucio Apuleyo que va escriure Metamorfosis que conta la història de Cupido i Psique.

Als primers Escrits Cristians cal destacar a San Jeronimo va ser el més important, ja que, va traduir la bíblia coneguda com a Vulgata, que va influir en la prosa llatina i europea.


Bibliografia:
http://es.encarta.msn.com/encyclopedia_761570340/Literatura_latina.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_en_lat%C3%ADn

Per Maria Seva

6.2 LA POESIA (ÉPICA, ELEGÍA, SÀTIRA, TEATRE...)

_La poesia és un gènere literari que intenta presentar les qualitats estètiques del llenguatge. Es val de diversos artificis o procediments: a nivell fonicofonològic, com el so; semàntic i sintàctic, com el ritme; i tambe l'amplitud de significat del llenguatge. Es poden diferenciar diversos tipus de poesia:

L'ÈPICA: Relata gestes d'herois o personatges mítics.Va ser un dels primers gèneres literaris. Inicialment era de caràcter oral i no tenia un autor únic. Va arribar un moment en què els relats van ser posats per escrit per un o més autors que els van donar un to més homogeni, aquest és el cas de les dos grans epopeies gregues: La Iliada i L'Odissea, atribuïdes a Homer.El gran creador de l'èpica llatina va ser Virgili.

L'ELEGIA: Representen el món amorós en què es movien els jóvens de l'alta societat romana. Les amades dels elegíacs són dones jóvens, belles i cultes, posseïdores de tots els encants i seductores en tots els aspectes. Al mateix temps, són zeloses, cruels, interessades i infidels. El poeta elegíac, esclau voluntari de la seua amada, a vegades patix i, de tant en tant, gaudeix pel triomf d'una nit d'amor.. Paul Veyne situa l'elegia en el seu entorn social. El poeta, a pesar del que diu, no fa confidències sobre la seua vida privada.

LA SÀTIRA: Ha segut des de sempre un objecte d'estudi de difícil definició. Els
especialistes del tema la qualifiquen com un gènere literari, la qual està plena de ridicralització, de farsa i de ironía. Va ingresar en el sistema litral romà com una eixida dels géneres que eren tradicionals. L'anàlisi es va centrar en les sàtires programàtiques d'Horacio i Persio. Els textos en què el poeta reflexiona sobre la seua pròpia activitat creativa són espais de tensions polítiques

EL TEATRE: Era l’únic gènere literari que en l’època de l’hel•lenització de la cultura llatina havia obtingut una forta tradició popular a Roma. El caràcter itàlic es distingia per una tendència a la xanxa, al grotesc i al mordaç. Entre estes manifestacions preliteràries relacionades amb l’escena destaquen les "farses atel•lanes" i el "mim". L’origen del teatre i de les representacions dramàtiques reglades ha de adaptar-se a l’hel•lenització general d la cultura romana.


BIBLIOGRAFIA:

http://html.rincondelvago.com/epica-y-lirica-en-roma.html
http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/3/Usrn/cep_lp2/pau/clasicas/caracteristicas.htm

Per:
*...Silvia Beneito Vidal...*

6.3 L’escultura romana

L’Art Romà s’inicia amb una connexió amb l’art Etrusc i el Grec. Es desenvolupa a partir del segle III aC i evoluciona fins al segle V dC. En l’escultura romana es clara la influència hel·lènica, sobretot en les escultures de caràcter religiós, i també la influència etrusca en el realisme del retrat.
S’observarà una evolució des del idealisme grec de la República i l’Alt Imperi fins a hieratisme i rigidesa del Baix Imperi.

Comencem amb l’Escultura Religiosa on podem trobar temes mitològics copiats de obres greges.

El Retrat es l’aportació romana més original. La seua característica principal es fidelitat en les trets i en els pentinats(en el retrat femení). Ací podem trobar dos períodes:





El Període Republicà on l’escultura es de gran realisme, amb els trets
facials molt accentuats on soles es representava el cap i el coll. Al Retrat Imperial es on comencen a aparèixer escultures de cos sencer.

En els retrats de l’Alt Imperi podem trobar imatges d’emperadors, cònsols, caps militars, deus amb el cos nu. A principis del segle I dC parlem d’un realisme idealitzat on les trets més ressaltats es dissimulen.

Als segles II i III s’acosten al barroquisme, el monyo s’esculpeix un més llarg i separat del cap, amb rissos més voluminosos, apareixen barbes, etc. I també comencen a gravar- se les pupiles.



A partir del segle IV, en el Baix Imperi, el retrat romà es caracteritza per la rigidesa i el hieratisme. Els retrats es deshumanitzen, es perd la preocupació de fer-los els més pròxims a la realitat, per tant l’escultura comença a considerar-se anticlàstica.

Per últim el Relleu romà on les seues principals característiques són les temes religiosos, el realisme i el caràcter narratiu en les de caràcter històric. El Relleu també te una evolució: passa de l’Estil Pictòric a l’Estil Cristal·lí.



Bibliografia:
http://almez.pntic.mec.es/~jmac0005/Bach_Arte/clasico/escultura_romana1.htm
http://www.arteguias.com/esculturaromana.htm

Per Maria Seva Bernabeu

6.4 L’arquitectura i enginyeria romana (ponts, vies...)

L’arquitectura i enginyeria romana fou un mètode d’expressió o comunicació artística més important dels romans. Aquest tipus de construcció es un tipus d’arquitectura urbà, útil i eficaç, dirigint-nos cap a les necessitats privades i públiques. Quan apreciem un tipus d’arquitectura com aquesta els primers sentiments que ens expressa es el poder i el comandament de l’Estat Romà, a més de la puresa d’igualtat de l’Imperi. Altra característica que podem dir es que es una arquitectura monumental, referint-se a la glorificació romana i per el motiu de que busca l’esplendor i la resistència del pas del temps, en comptes de la bellesa.

Aquesta arquitectura conté dos tipus de sistemes: La columna i la llinda (1), que va ser copiat dels grecs, i l’arc i la volta, copiat dels etruscos. A més utilitzar altres tipus de sistemes també utilitzaven altres materials constructius com els maons (2), els carreus (3) de pedra i el formigó obtingut de la barreja de calç i pedra volcànica.




Un dels seus principals monuments que em de destacar es el Panteó (4) d’Agripa, un temple singular construït per Agripa, gendre d’August, construït a principis del Imperi Roma. Aquest monument està construït amb una superfície circular coberta amb una enorme cúpula sostingut per vuit grans pilons i amb un forat circular enmig.




El Arco de Tito va ser un altre dels monuments romans. Aquest monument va ser construït després de la mort del emperador Tito i situat en la Via Sacra. En aquest arc podem apreciar nombroses figures de com Tito vencent als jueus o la seua entrada a Jerusalem amb els seus soldats portant un canelobre.





I com no, el monument més destacat d’aquesta arquitectura, el Coliseu Romà, també conegut com a Colosseum en llatí, utilitzat com a circ d’entreteniment. Encara que aquest monument hagués començat a construir al 70 per Vespasià la seua obra va ser acabada al 508 a causa de que greus incendis ho impediren.
____________________________________________________________

1. Llinda: Part superior de portes i finestres de manera horitzontal
2. Maons: Ladrillos
3. Carreus: Cadascuna de les pedres llaurades que formen part d’una construcció.
4. Panteó: Temple de tots els deus.


Bibliografia:

Cromo, M. 2005. Historia del arte. Ed. Santillana. 357 pp.

http://aprendersociales.blogspot.com

http://clio.rediris.es

http://es.wikipedia.org/wiki/Arquitectura_romana


Per Aitor Regidor

7.3 Gladiator

Gladiador com molts sabran va ser una pel•lícula històrica guanyadora de cinc oscares realitzada al 2000 per Ridley Scott, basada en la historia de l’antiga Romà i en els seus gladiadors, on podem apreciar alguns monuments i persones que van fer història.



Al principi de la pel•lícula podem veure com estan vestits l’exèrcit romà dirigit per Màximo, i més tard també hi apareixen algunes estratègies d’exèrcits romans al camp de batalla del Coliseu organitzades per Màximo amb el fi d’eixir viu de tota batalla.



En aquesta pel•lícula em de destacar a Marco Aurelio Antonino Augusto, que va nàixer al 121 a Roma i va ser emperador durant el 161 fins a l’any de la seua mort, l’any 180. En aquesta pel•lícula es assassinat per el seu fill.



Lucio Aurelio Cómodo Antonino va ser el fill de Marco Aurelio. Va nàixer al 161 en Lanuvium heretant tot el poder d’emperador junt a son pare al 177. En aquesta pel•lícula es assassinat per Màximo.



En aquesta pel•lícula hi apareix un monument molt conegut: el Coliseu Romà, també conegut com a Colosseum en llatí, utilitzat com a circ d’entreteniment. Encara que aquest monument hagués començat a construir al 70 per Vespasià la seua obra va ser acabada al 508 a causa de que greus incendis ho impediren.



També hi apareix Annia Aurelia Galeria Lucila, germana de Cómodo i filla major de Marco Aurelio, qui la va casar amb la persona que compartia el seu poder i el seu germà, Lucio Aurelio Vero. Després de la seua mort al 169 torna a casar-se amb Claudius Pompeianus. En aquesta pel•lícula mai es dirigida com a ex-emperadriu per haver estat casada amb Lucio Vero.



Marco Tulio Cicerón es altre personatge històric que apareix en la pel•lícula. Va ser un orador, polític i filòsof llatí que va nàixer a Arpino, en Itàlia al 106 a.C. En aquesta pel•lícula fa el paper de assistent personal de l’exèrcit i es assassinat en una emboscada intentant ajudar a Màximo del Coliseu.


Bibliografia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Galeria_Lucilla

http://www.educahistoria.com/reportajes/gladiator/

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/ciceron.htm

http://www.escolar.com/biografias/m/marco_aurelio.htm

http://blogs.vandal.net/48283/vm/23003912122006

Aitor Regidor

0. Index de Grècia

1. La influència clàssica als nostres dies

1.1 Grecs i romans: Herències actuals. (Victor) 27-10-08
1.2 Els grans descobriments arqueològics: Pompeia i Herculano (s. XVIII), i Troia, Micenes i Tirint (s. XIX). (María S.) 26-10-08

2. Els grecs i el seu món

2.1 Geografia: l'Hèlade, un poble al voltant del mar. (Juan Carlos) 25-10-08
2.2 Història: Naixement de les polis. 24-10-08
2.3 Història: La guerra contra els perses (segle V a. C.). (Rosa) 23-10-08
2.4 Història: Guerra del Peloponés, entre Atenes i Esparta (segle V a. C.) 22-10-08

3. El grec: La llengua

3.1 Origen indoeuropeu. (Lucina) 21-10-08
3.2 Sistemes gràfics: Ideogràfic, Sil·labari, Alfabet. (Paula) 20-10-08
3.3 Alfabet grec i influència actual. 19-10-08
3.4 Una curiositat important: La pedra Rosetta. (Cristina P.) 18-10-08

4. El sistema polític grec

4.1 Característiques de les polis 17-10-08
4.2 El model d'Atenes 16-10-08
4.3 Comparació entre la democràcia atenenca i l'actual (James) 15-10-08
4.4 Les colònies gregues a la península ibèrica: Grècia i els íbers. 14-10-08

5. La cultura grega

5.1 El teatre 13-10-08
5.2 La poesia 12-10-08
5.3 La Iliada i l'Odissea. (Silvia) 11-10-08
5.4 Les Olimpíades (l'esperit olímpic). (Adnan) 10-10-08
5.5 La religió: Festivals, sacrificis, santuaris i oracles. (Cristina B.) 9-10-08
5.6 La religió: Els déus grecs. (Aitor R.) 8-10-08

6. Pensadors, icones i mites grecs:

6.1 Els primers pensadors: Pitàgores, Empèdocles, Heràclit, Tales... (Clara) 7-10-08
6.2 Plató i l'estat ideal. (Lucía) 6-10-08
6.3 Aristòtil i l'inici de la ciència. (Diego) 5-10-08
6.4 El Partenó, el temple perfecte. (Aaron) 4-10-08
6.5 Hèrcules, un heroi mitològic. (Aitor) 3-10-08
6.6 Alexandre el Gran. (Gaspar) 2-10-08

7. El món grec al cinema: Troya, 300, Alejandro Magno... 1-10-08

1. LA INFLUÈNCIA CLÀSSICA ALS NOSTRES DIES

1.1 Herències de Grècia i Roma

Les cultures de Grècia i Roma tenen una gran influència als nostres dies en han deixat grans herències com la llengua, les olimpiades , el dret i la filosofia.

La llengua

Les llengües que deriven del llatí s'anomenen llengües romàniques.Aquestes llengües sorgeixen d'una fragmentació del llatí causada per la desaparició de l'imperi romà , i la gran extensió del territori on es xarrava el llatí etc.A partir de l'edat mitjana el poble va anar creant noves formes i utiliutats lingüístiques a partir del llatí.Actualment el llatí està present en els noms científics juntament amb la llengua grega , a més de en les llengües romàniques com poden ser: el castella, el francés , el català , el galleg , l'italiá etc.

La filosofia

El naixement de la filosofia es dona a Grècia. Aquesta nova ciència va suposar un pas del mite al “logos”(intent de raonar la realitat), doncs els filòsofs presocràtics (abans de Sòcrates) es van esforçar per buscar una explicació racional de la realitat de comte recorre als relats mitològics.

El dret

En els principis del dret les lleis es basaven en les costums dels antepassats i es transmetíen de forma oral. Al segle V.a.C.el poble de Roma va obligar a fer les lleis per escrit pera que no foren manipulades. Aleshores es va elaborar la llei de les dotze taules, que va ser l'origen del dret romà. El dret romà va ser el principal en tot occident fins al s. XIX, moment en el qual començà la formació d'estats que van dur a l'elaboració de lleis pròpies i constitucions.Però actualment el dret romà segueix present en les idees d'independència judicial, i del respecte per la llei.

Les olimpiàdes

Les olimpiàdes tenen el seu origen a Grècia i es van anomenar així perque es jugaven en el santuari d' Olímpia.Eren festes religioses, culturals i religioses que es celebraven en honor al deus grecs. Els primers jocs olímpics es realitzàren al 776.a.C..Però la conquista de Grècia per l'imperi romà al s II.a.C. va fer que les olimpiàdes decrexquéren.Segles més tard el Baró de Coubertín les torna a restablir i actualment els jocs olímpics son u dels events mes importants i preseciats per la humanitat perque els millors esportistes de tot el món competíxen representant mes de cent països.

1.2 Els grans descobriments arqueològics: Pompeia i Herculà(s. XVIII) i Troia, Micenes i Tirint(s. XIX)

Els grans descobriments arqueologics ens han donat a coneixer aquestes grans ciutats:

Pompeia i Herculà son ciutats de la Campània a la península de Itàlia, prop de Nàpols. Van ser destruïdes per la erupció del volcà Vesuvi a l'any 79 d.c. Herculà va ser enterrada per un riu de fang, i Pompeia va ser enterrada per una pluja de pedra tosca i per una massa de gas sofre que van asfixiar els habitants.
Les excavacions van començar en el s. XVIII. En Pompeia s’han trobat carrers plens de tendes, cases i tallers. També molts edificis com Teatres, Amfiteatres i el Temple de Isis. Hi ha una gran conservació de pintures i mosaics. En canvi en Herculà no hi ha tants monuments com a Pompeia. Hi ha cases, vil·les i el Teatre. Al estar tan de temps enterrades per al lava i les cendres han fet que es conservaren mol be.

Troia es una ciutat situada en la província turca de Çanakkale. Les sues ruïnes van ser descobertes en el 1871 per Heinrich Schlienmann. En les excavacions s’han trobat nou ciutats construïdes unes damunt d’altres. En algunes d’estes ciutats s’han trobat un gran tresor: “El Tresor de Príam” i també un barri baix. Alguns d'aquests relats mítics estàn en L'Odissea de Homer, i també descriu la Guerra de Troia en La Ilíada.

Micenes està situada al sud-est de Atenes i era una dels centres mes gran de la civilització grega. Les primeres excavacions es van fer en el 1841 i un gran descobriment va ser “La Porta dels Lleons”. També Heinrich Schlienmann va descobrir la tomba més gran, però la va confondre i li posà “El Tresor d'Atre”.
Tirint està situada a la plana d’Aròlida, a la via cap Epidaur en Grècia. Aquesta ciutat es relaciona en la mitologia d’Hèrcules i va ser ocupada fa més de set mil anys. La primera excavació va ser al 1884-1885. Les seus construccions van ser palaus, túnels i grans muralles.




María Seva Bernabeu

2. ELS GRECS I EL SEU MON

2.1. Geografia: l'Hèlade, un poble al voltant del mar

Hélade, la terra dels hel·lens, com es designava a l'Antiga Grècia, comprenia una vasta zona geogràfica que abarcava des del Mediterrani occidental (Marsella), fins als confins de l'Orient Mitjà, incloses les illes gregues. Esta civilització, que va tindre com a origen les cultures minoica i micènica, va conformar el conjunt d'episodis polítics, econòmics, socials i culturals que es van manifestar en la conca mediterrània en el transcurs de la època clàsica als segles X i IX a.C.

Si la civilització hel·lènica, com a tal, apareix durant els segles V i IV a. C.,en la seua etapa arcaica, la seua última expressió se situa al voltant del mar Egeu, abans de sucumbir davall la dominació romana.
La civilització grega va nàixer a les costes i illes del mar Egeu, dominades pel clima i el paisatge mediterranis.

La terra seca i pobra, era treballada per la gent d'aquell indret per poder obtenir l'aliment necessari.
Els principals conreus eren els de vinya, oliveres, blat i hortalisses.

El mar proporcionava pesca abundant i era el millor mitjà de transport i va ser el mar el que va permetre que el s grecs fossin uns mariners i comerciants extraordinaris. Van tindre un gran desenvolupament gràcies als seus ports naturals.

La fragmentació del relleu i una gran quantitat d'illes va comportar que la civilització grega no tingués un Estat com la Grècia actual.

Cada vall i cada illa formaven un estat independent anomenada polis, que comprenia una ciutat i les terres que l'envoltaven.

Cada polis tenia lleis, moneda, govern i exèrcit propis, totes tenien la mateixa llengua i la mateixa cultura, compartien el sentiment de formar part d'un mateix espai geogràfic: l'Hèl·lade.

Per: Juan Carlos Bernabeu Mira

2.2 Història: el naixement de les Polis.

“La comunitat perfecta és la polis (…), va sorgir per satisfer les necessitats vitals de l’home, però la seua finalitat és permetre’l viure bé. L’home que, naturalment i no per atzar, no visca a la polis és infrahumà o sobrehumà”. Aquesta és la visió del filòsof Aristòtil sobre la principal cèl·lula d’organització política grega i una de les seues principals senyals d’identitat: les polis.

Les polis són ciutats-estat que no només són el centre polític, econòmic, religiós i cultural de la civilització grega clàssica, són també un ideal de vida. Segons els grecs, estat i ciutadà, societat i individu tenen, en aquest sistema, la millor manera de relacionar-se.

El seu origen se situa a partir del s. VIII a. C. (època arcaica) quan les xicotetes aldees al voltant del mar Egeu, van convertint-se en agrupacions urbanes amb artesans i comerciants. La participació dels ciutadans en la vida política va ser progressiva i es va passar d’uns governs amb un cabdill militar, a oligarquies (govern d’uns pocs) representades per les famílies més poderoses. Amb el temps la participació dels ciutadans en la seua comunitat política es va fer molt present en determinades polis, amb Atenes com exemple més clar.

Les polis comparteixen entre elles una mateixa llengua, religió, cultura i identitat ètnica, però la rivalitat i la percepció que la seua xicoteta grandària era l’adequada per a una millor pràctica política, va fer que no es fundara un gran estat unificat.

Les parts més importants d’estos nuclis urbans eren l’Acròpolis, fortalesa on es trobaven els temples, i l’Àgora, plaça dedicada a la vida civil, institucional i econòmica, situada en la part baixa i al voltant de la qual es desenvolupaven els carrers residencials.

La seua extensió era variada, i els extrems podien anar dels 2.600 km² de la polis d’Atenes, als 173 km² de l’Illa de Ceos, on hi havia 4 polis.

Per: Toni Doménech

2.3 Història: La guerra contra els perses (Guerres Mèdiques) s.V a.C.

Es coneix com a Guerres Mèdiques aquelles que van tindre lloc entre perses i grecs al s.V a.C, anomenades així per la denominació que els grecs donaven als perses (medos).

En la Primera Guerra Mèdica, els perses lluitaven en nom del rei Dario I. En un primer intent els perses van demanar la rendició a Esparta y Atenes, i amb la negativa d’aquestes van conquerir algunes illes gregues. La batalla de Marató va ser decisiva. Els perses disposaven més o menys 40.000 homes mentre que els grecs eren uns 12.000. Els espartans no van participar en la batalla de marató per voluntat pròpia, però quan els perses iniciaren la retirada i es dirigiren cap a Atenes per conquistar-la, els espartans estaven esperant-los. Les baixes van ascendir a 6.000 per la part dels perses i a 192 per part dels grecs.

Amb la mort del rei persa Dario I, el va succeir el seu fill Jerjes que va iniciar la Segona Guerra Mèdica. 300 espartans i 1000 grecs més, van anar a esperar als perses al congost de les Termòpiles. L’atac dels 500.000 perses es basava en un cos d’èlit anomenats “Immortals”, que constituïen la guàrdia personal del rei, populars per ser exelents lluitadors i molt sanguinaris. Tots dos exèrcits van lluitar durant dos dies en els que la superioritat numèrica dels perses res podia fer contra l’organització dels grecs. Els espartans van perdre després que un traïdor mostrara als perses camí per a atacar per la retaguarda. Però aquests dos dies van permetre als atenesos organitzar-se per a la batalla de Salamina. Els perses van incendiar Atenes abans de dirigir-se cap a l’illa. Els grecs en inferioritat de naus van atacar els perses prop de Salamina i aquestos amb unes naus més grans no van poder maniobrar, van perdre la batalla i la guerra.

Després de la segona guerra les ciutats gregues van formar la Confederació de Delos, amb la finalitat de prevenir atacs i alliberar les colònies hel·lenes de l’Àsia Menor. Comença la tercera guerra quan la Confederació decideix seguir combatint contra els perses. Després d’anys d’enfrontaments per alliberar les colònies, els grecs van aconseguir firmar un tractat de pau amb Artajerjes, el rei persa, que reconeixia la independència de determinats territoris grecs. A partir d’aquest moment, l’imperi persa comença la seua decadència.

Per: Rosa Bernabeu Santisteban

2.4 Guerra del Peloponés (Atenes vs. Esparta)

La guerra del Peloponés (431- 404 a. C) va ser un conflicte militar (dividit en tres fases), que va enfrontar a Atenes i la Lliga de Delos contra Esparta i la Lliga del Peloponés. Aquesta guerra va acabar amb el triomf espartà però també amb l'època d'esplendor de la civilització grega.

En esta conflicte no només s’enfronten dues polis i tots els seus aliats, sinó dues concepcions distintes d’organització a Grècia. Esparta era una polis amb una economia agrària, una política oligàrquica i una cultura i una societat amb gran presència militar. Era la polis dels guerrers i així se’ls educava. Atenes en canvi, era la part oposada, la polis de la cultura i la filosofia: una economia amb gran presència comercial i un gran domini marítim, una política on acabava d’instaurar-se una democràcia regida per una Assemblea Popular, una cultura molt desenvolupada on l’art ocupava un lloc important en la vida dels seus ciutadans (la reconstrucció de l'Acròpolis i ens diners allà invertits van contribuir al malestar d'altres ciutats-estat).

Les causes de l’enfrontament s’allarguen en el temps i estan motivades per una sèrie de resentiments entre estes dues grans potències. El gran poder que està adquirint Atenes després de comandar la victòria contra els perses, les lluites internes en diferents polis (per exemple entre partidaris de l’oligarquia o de la democràcia) fan que espartans i atenencs queden en bàndols oposats de l’enfrontament.

La conseqüència principal és la fi de l’època daurada de l’Atenes de Pericles (líder del partit democràtic) i el final de la seua democràcia. Temps després i des de Macedònia, arribaria la conquesta de Filip II, pare d'Alexandre el Gran. La Grècia clàssica de les Polis, havia finalitzat.

Per: Toni Doménech

3. EL GREC: LA LLENGUA

3.1 L'origen indoeuropeu de la llengua grega

Les llengües indoeuropees són el grup de llengües més parlat procedent d’una antiga llengua. Aquest conjunt de llengües presenten unes característiques bàsiques semblants. La família indoeuropea, a la qual pertanyen la majoria de les llengües d'Europa i l'oest d'Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats, una mitja de 3000 milions de persones (al voltant d'un 45% de la població mundial).

Podem destacar algunes de les llengües que pertanyen a la família indoeuropea com per exemple l’alemany, l’anglès, el bengalí, el castellà, el francès, el gujarati (estat de Gujarat a l'oest de l'Índia) , l’hindi, el italià, el persa,el portuguès, el danès, el holandès, el rus…

Hi ha diverses teories sobre l'origen dels distints pobles indoeuropeus. Totes les cronologies pertanyen més que a la historia, a la literatura fantàstica i és difícil confirmar o acceptar-les com a verídiques. Una de les teories afirma que una població nòmada es dispersà de manera sorprenent, arribant des de les illes britàniques fins els confins de l'Índia. O potser, i aquesta seria una altra possibilitat, el seu origen tinguem que buscar-lo en un gran imperi com el romà. En aquest, a causa de la crisi i decadència van sorgir desenes de pobles que van ser unificats sota una llengua comuna.


Lucina Leal Sempere

3.2 Sistemes gràfics: Ideogràfic, Sil·labari, Alfabet.

SISTEMES GRÀFICS:

Sistema ideogràfic: Es caracteritza perquè els seus signes, ideogrames, representaven paraules completes. En ocasions els signes representaven una sèrie de paraules derivades, i en altres un sols signe representa diverses paraules separades i diferents. A més es un conjunt de caràcters successors de la pictografia que representava una idea, cada símbol té el seu propi significat. Per desfer paraules existeixen uns signes determinats per la lectura correcta. Eixos signes s’utilitzen com a indicadors fonètics i determinatius. Determinatius, indiquen la classe o categoria gramatical a la que pertanyien. Aquestos no es lliguen, faciliten la lectura i serveixen per a expressar deus, països, pardals, peixos, verbs d’acció... I els fonètics indicava el so articulats al llenguatge, descrivien els fonemes deixa llengua.

Aquesta escriptura, és adequada per a molts noms i verbs, però no per a adjectius i adverbis, ni per als pronoms, noms propis ni matisos. Així que segons definit, no és un sistema d’escriptura complet, no describeix tot el que expressa la seua llengua, si no cumpleix amb açò, l’ideografia no serà completa per molts usos que fagen els indicadors semàntics i fonètics.

Sistema sil·labari: Conjunt de caràcters o símbols que representen síl·labes. Un símbol en un sil·labari representa un so consonàntic seguit de un so vocàlic. En els sil·labaris no hi ha similituds gràfiques entre caràcters fonèticament relacionats(alguns si tenen similituds per a vocals). Sols es una opció raonable en idiomes que tenen síl·labes senzilles.

L’idioma japonès té dos sil·labaris: hiragana i katakana, que escriuen paraules gramaticals, estrangeres. Es compon de 48 caràcters, existeix una consonant:n, i cinc vocals:a e i o u. Però sol augmentar perquè l’escriptura japonesa no es purament sil·làbica sinó moraica per caràcter moro.

L’espanyol admiteix estructures sil·làbiques més complexes, dificultant la seua escriptura mitjançant un sil·labari.

Alfabet: Sistema de lletres que representa un fonema o llengua parlada i conjunt de signes gràfics(lletres) corresponents als sons d’una llengua .

A partir de la primitiva escriptura ideogràfica, en que la paraula que designava un objecte s’indicava amb una imatge de l’objecte , es desenvolupà l’acrofonia,l’ús dels ideogrames per expressar la primera consonant de la paraula. Els fenicis foren els primers que adoptaren aquest principi. El pas decisiu el donaren els grecs, que aconseguiren integrar el signe consonàntic amb el vocàlic per reproduir gràficament la síl·laba sense recórrer a tants signes. L’alfabet greg es formà a partir del fenici que prengué les consonants.

En Egipte van ser utilitzats de guies de pronunciació, escriure inflexions gramaticals i transcripció.

Hi ha dotzenes d’alfabets:semita, fenici, europeu...;excepcions: braile, fingerspelling i còdic morse.

3.3 L'alfabet grec i la seua influència actual

El grec, com la majoria de les llengües europees, es d'origen Indoeuropeu. Els primers restes d'aquesta llengua es troben a tabletes de palaus micènics (la civilització micènica és un dels orígens de la cultura grega) als segles XV-XII a. C. Encara que aquestes mostres estaven escrites encara en un sistema sil·làbic.

Els contactes comercials amb els fenicis, van permetre que l'alfabet que aquests utilitzaven, siguera adaptat pels grecs al voltant del segle VIII a. C., amb certes modificacions. L'alfabet fenici no representava vocals i el grec ja les inclou entre els seus 24 signes definitius. Eixos signes influiran, pel sud d'Itàlia, en la construcció de l'alfabet llatí (que han adoptat la major part de les llengües modernes).

Després de la conquesta de Grècia per Alexandre el Gran, a mitjan segle IV a. C. i sobretot després de la conquesta romana al segle II a. C. el grec es converteix en la llengua de cultura internacional amb un prestigi similar a l'anglés actual.

La contribució de la llengua grega al vocabulari de les llengües modernes és enorme. Deriven del grec la major part de termes científics i tècnics amb el que es designen les disciplines (geografia, astronomia, geometria, física o matemàtiques), els termes mèdics (trauma, amígdala, còl·lic, pneumonia...) o polítics (monarquia, democracia, aristocràcia, tirania). A més moltes llengües també conserven prefixes o sufixes d'origen grec (a-, anfi-, auto-, hemi-, hipo-, macro-, micro-, neo-, poli-, pseudo-, tele-, -cràcia, -fília, -fòbia, -mania...)

La Pedra Rosseta

La Pedra Rossetta és una pedra de color obscur, que va ser trobada en 1799 prop de Rashid (Egipto), durant la ocupació francesa i que donaria la clau als científics per a interpretar l’escritura jeroglífica egipcia.


La pedra es va trovar en Rosetta, pel oficial francés Bouchard Pierre, que pertanyia al cos d’ingeniers que formava part de la Campaña de Napoleón Bonaparte contra els britanics en Egipte. Este oficial realitzava un treball de rutina i al observar un mur que estaven demolem, li va cridar l’atenció una pedra negra amb inscripcions en tres diferents escriptures, avisan d’inmediat al seu cap, qui va ordenar enviar-la d’inmediat a Alejandría.


Aquesta pedra està dividida en tres franjes horizontals, en cada franja, està gravat el mateix text de diferents formes. Així, en la part superior el text estava escrit en jeroglífic, en l’intermedia en egipci i en la inferior en grec.

Escriptura jeroglífica egipcia.
Escritura demòtica egipcia.
Escritura grega.

Aquesta característica, va ser la que va fer posible al científic inglés Thomas Young (1773-1829) anar relacionan símbols i signes dels textos gravats en la pedra, i crear una correspondència entre ells, treball que culminaría el famós egiptòlog francés Jean-François Champollion (1790-1832), posibilitant al mon conèixer la història del antic Egipte.


El text que figura en aquesta pedra, era el Decret de Memfis del 27 de Març de 196 a.C., realitzat baix el reinat de Ptolomeo V Epífanes, una complexa fórmula de agraiment al soberà.


En la actualitat, la Pedra Rossetta s’encontra en el Museu Britanic de Londres per a la seua exhibició.



Per Cristina Pérez Vidal

4.1 Característiques de les polis

El símbol exterior més visible de les polis era la seua acrópolis, un lloc elevat i fortificat on se situaven els principals temples.

La forma d'organització política i social més característica del món grec era la polis. Estava formada per un conjunt d'individus vinculats entre sí per diversos factors: Un passat comú, el culte als déus protectors de la comunitat i les lleis que regien la vida comunitària.

La polis constituia un espai cívic composat per una xicoteta aglomeració urbana i el territori dels voltants, d'on s'extraïen els seus recursos.

Entre les característiques comuns de les polis destaquen les polítiques, ja que cadascuna era independent i soberana i lluitava per a ser-ho. La major part de les polis encunyava la seua moneda com a mostra de la seua independència(amb el símbol de les seues activitats principals com la agricultura o el comerç i la imatge de la seua divinitat protectora).

Les formes de govern eren diferents segons la polis i el moment històric.

El règim més extés era l'oligarquia o govern d'uns pocs. Aquests tenien el poder gràcies a la major riquesa i prestigi social. Justificaven la seua privilegiada posició per la seua ascendència mítica (es creïen descendents directes de l'heroi fundador de la ciutat) i per la seua decisiva contribució a la defensa de la comunitat, ja que ells només podien costejar-se l'armament militar necessari.

També en nombroses ciutats va sorgir una nova forma de govern denominada tirania. El tirà era generalment un membre de l'oligarquia, descontent o marginat, que es feia amb el control del poder amb el suport d'un grup de seguidors armats. Alguns d'ells afavorien el desenvolupament socioeconòmic de les ciutats, estimulant el comerç, les obres públiques i, fins i tot, la literatura i les arts. Molts d'ells van acabar de forma violenta, derribats per un complot aristocràtic.

4.3 Comparació entre la democràcia atenenca i l'actual

La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants.

Democràcia contemporània: La Democràcia contemporània sorgí de les lluites de diferents forces demòcrates populars contra els Estats absolutistes i contra els Estats liberals de sufragi censatari . Aquestes forces, a través de diferents revoltes i de la lluita política i social que precipitaren la caiguda del feudalisme i l'absolutisme i que alhora pressionaren els Estats liberals per a que introduïssin gradualment reformes que possibilitaren la conquesta de la democràcia. Les seves característiques habituals son les següents:

* Són democràcies regides pel principi de la separació de poders.

* Són democràcies representatives on els membres del poder legislatiu i executiu són escollits per sufragi universal en comicis. El cap del Govern és escollit o bé directament pel poble o bé pel Parlament.

* Son democràcies on existeixen tota una sèrie de drets civils (llibertat d'expressió), polítics (sufragi universal) i socials (educació pública) que defineixen la condició de ciutadà.

Democràcia Atenenca: En Atenes el "govern del poble”,consistia en una assemblea (Ekklesia) conformada per tots els ciutadans lliures, els quals triaven cada any a deu estrategs (o generals), u per cada una de les deu tribus ciutadanes. Els estrategs eren els encarregats de preparar expedicions de guerra, rebien als enviats que venien dels pobles i a més dirigien la política. Només els barons lliures majors de 21 anys tenien el dret de vot, excloent a dones, xiquets, esclaus i estrangers d’este dret. El poble sobirà d’Atenes es governava per si mateix, decidien sense intermediaris els assumptes d’Estat en l’Assemblea. Els ciutadans atenesos lliures només devien obediència a les seues lleis i respecte als seus déus. En l’Assemblea tenien igualtat de paraula, és a dir, la paraula d’un ric vàlua el mateix que el d’un pobre.

4.4Les colònies gregues en la península ibèrica: Grècia i els ibers

El mar Mediterrani va ser testimoni del desenvolupament de tres importants civilitzacions: la grega, la fenícia i la cartaginesa (esta última successora directa de la segona). Gràcies a elles es va aconseguir un gran impuls per a la regió en el seu conjunt i per a la península Ibèrica en particular, principalment en el seu sector litoral oriental, meridional i sud occidental, al llarg del qual van fundar colònies que van entrar en contacte amb el substrat indígena, donant origen a un procés d'aculturació que va esdevindre en la conformació del poble iber. Algunes províncies importants són Homeroskopion, Empúries i Adbera

Empúries, ciutat fundada pels grecs de Focea com a factoria comercial en l'illot de Sant Martí (hui terra ferma), a 4 Km. de l'Escala (Girona, Espanya). Denominada Emporion pels grecs, la seua funció era ser un 'empori' comercial dels grecs focenses de Massalia (Marsella), en un afany per dominar els mercats peninsulars, donada la seua competència secular amb altres pobles grecs i, especialment, amb els fenicis. La seua data de fundació es remunta a principis del segle VI a.C. i des de llavors va servir d'escala als grecs en les seues rutes de cabotatge cap al sud, així com d'element aculturador entre les tribus iberes, urbanitzant-les. Transformada en ciutat i edificada una ciutat nova en terra ferma, va deixar de dependre de Massalia i va encunyar moneda. En el 218 a.C.

Jaciment d'Empúries
Coneguda com Empúries, la colònia grega d'Empúries (el seu verdader nom actual, en català), es va transformar amb els anys en una ciutat, a la qual van arribar les tropes romanes que pretenien dominar la península Ibèrica. Situada en l'actual província espanyola de Girona, és un jaciment arqueològic de primer orde, del que ací podem veure uns sòls romans conformats per mosaics

5.3 La Iliada i l'Odissea

“LA ILiADA Y L’ODISSEA”


La Lliada; es un poema èpic en lloc a la llegendària guerra de Troya. El seu desenvolupament històric es innegable hui en dia, sobretot després del fet del estrat denominat “Troia Via”, per el arqueòleg Schliemann, que s’ha identificat amb la Troia homèrica. També narra la conquesta de esta ciutat per els gregs.

L`Odissea; es centra en el tema del accidentat retorn de Ulisses de Troya, perseguit per Poseidón.La seua arribada a Itaca .La venança dels pretendents. I el cor de la seua dona. Esta historia s’integra dins del cicle troiano, fen que el seu protagonista, tirnara la seua pàtria després la guerra de Troia.


*S’anomena llengua o dialecte al tipus de llengua grega utilitzada en la Lliada i en Odisea. Es una llengua típica de la Epopeia, Arcaica en el segle VII a. C., i sobre en la fijació del text en el segle VI a. C.*

Influència de la èpica homèrica en la literatura grega posterior:

La èpica homèrica era tan apreciada entre els gregs que va ser la ferramenta de ensenyança utilitzant-la ells. Ademés els seus versos eren memoritzats y repetits constantment, encara que la gen fora iletrada. Per axó, van ser molt coneguts per casi totes les etapes de la història grega desde la composició dels poemes. La influència que van tindre va ser fàcilment rasteable en la lírica y el teatre gregs.

Per:

Silvia Beneito Vidal*

5.4 Festivals, sacrificis, santuaris i oracles.

Sacrificis
En Grecia lo que més cridava l´atenció apart de l´art, eren els sacrificis en nom dels deus o per als deus.
Aquest sacrifici, era com un sacrifici alimentari, consisteix en el degollament de animals, una part de les cuals s´ofereixen als deus per medi de la cremació sobre l´ altar i lo que quedava es consumit per els participants.
Les víctimes varíen en segons l´economia o a festivitat.L´ofrenda més modesta un buey.

L´Oracle de Delfos
L´oracle de Delfos va ser un gran recinte sagrat dedicat al déu Apol.lo que tenía en el centre su gran temple al que acudíen els grecs per a preguntar als déus sobre cuestions. Situat en Grecia, on va estar l´ antiga ciutat anomenada Delfos al mont Parnaso.El nom de Pito fue tomat de la serp Pitó que vivía en una cova d´aquestos paratjes i a la que el déu Apol.lo dona mort.


Santuaris
Els llocs que van ser destinats al culte de les divinitats, on es practicaven rits van podre ser de molts tipus.Un árbre, una font, una gruta, una muntanya o altre element es consideraren manifestacions divines.

Festivals
El poble grec es i va ser un poble de moltes festes típiques. En Grecia, existeixen molts tipus de festes que van acompanyats de danses i de menjars especials.Dedicats als déus.
Exemple: el Baile de la Cabra, El calendari festiu grec está basat en les estacions naturals i les celebracions religioses.

Per Cristina Bertomeu Muñoz

5.5 Les Olimpíades, l´esperit olímpic

La primera olimpiada data de l´any 776 a.C., en Olimpia, l´enplaçament preferit per el deu Zeus. Les Olímpiades eren uns dels 4 jocs mes importants en l´antiga Grècia. Per a convidar a les ciutats, a principi d´any s´enviaven a missatgers per a avisar-les. En les Olimpíades soles hi podien participar homes honorables de Grècia. En aquesta olímpica els jocs tenien una durada máxima de 5 díes, en els que els participants s´enfrentaven a tot tipus de proves i lluites. El primer dia sempre es dedicava als sacrificis. Els Jocs Olímpics van alcançar la seua máxima popularitat als segles IV i V a.C. En l´any 394 d.C. l´emperador Teodosio I el Grande els va suspendre per la seua simbologia pagana.




Les primeres Oimpiades de l´era moderna, es celebraren en Atenes un mes d´abril de l´any 1896. L´intent de reviure els jocs olímpics de l´antiguetat, es van deure a l´esforç del frances Pierre de Coubertin, autèntic fundador dels jocs olímpics d´estiu.

En aquesta primera edició moderna van participar deportistes de 13 països en 42 proves i 9 esports.

De manera creixent els politics han interferit en un dels objectius declarats dels jocs olímpics de l´era moderna: fomentar la concordia internacional, inclus apoyan a la “tregua olímpica” per a conseguir el “alto el fuego” en conflictes bèlics en els events olímpics.

Tradicionalment una ceremonia molt elaborada obri les Olimpíades. Hi ha un desfile de tots els participants entran a l´estadi, precedits per l´equip grec, en honor als fundadors dels Jocs Olímpics, amb la nació anfitriona en l´ultim lloc. Es toca l´himne olímpic, i seguidament, s´hissa la bandera olímpica, formada per cinc aros de cinc colors sobre un fondo blanc. Doncs, a continuació entra un corredor amb l´antorxa olímpica, encesa pels rajos del sol en Olimpia (Grècia) i duta a la sede per diferents corredors en relevos. La cerimonia finalitza amb la soltada de les palomes, que simbolitza l´esperit pacífic dels Jocs Olímpics.

Durant la celebració dels Jocs es realitzen cerimonies d´imposició de medalles per als tres primers guanyadors de cada prova o deport, aquestos tres deportistes, pugen a un pòdium on rebeixen medalles d´or, plata i bronze. S´hissen les banderes dels tres guanyadors i sona l´himne del portador de la medalla d´or, el primer. Altra cerimonia, de clausura, tanca els Jocs Olímpics.



PER: aDnAn lEaL dUrÀ

5.6 La religió: Els déus grecs

La mitologia grega començà amb el naixement de Zeus:

Rea era la dona de Crons, un tità que el qual engolia a tots els seus fills. Però un dia, Rea, en compte de donar-li al seu fill decidí canviar-lo per una pedra. Aquest xiquet, li deien Zeus, fou creixen a escondides de son pare, ja que en eixa època la Terra estava governada per 7 pareges de titans.

Quan ja fou lo bastant major obrí el ventre de son pare per a rescatar a tots els seus germans i lluità contra els titans.

Crons fou castigat a vagar per el desert amb el palau de Pandora muntat a la seua esquena; Atlas, cap de l’exèrcit de Crons, fou condemnat a carregar amb la Bòveda Celeste per a sempre; Prometeu, Epimiteo i altres titans foren fels al vencedor i foren ensalçats i colmats de bens, però un dia, Prometeu amb la ajuda de Atenesa, robà una brasa de la xemeneia d’Hestia i donar-se-la als humans per a il·luminar-se en l’obscuritat. Zeus, cabrejat, envià a Pandora amb una caixa a Epimiteo, la qual Prometeu li va dir que no obrira per por a vore el que hi havia al seu interior. Zeus castigà a Epimiteo atan-lo a una roca i envià a un àguila gegant a que li roïra el seu estómac per el dia i resucità per la nit.

Els ciclops crearen un palau per a Zeus i tots els seus germans amb les seues dones i fills dalt del mont Olimp en Grècia: El porter era Hèrcules, que més tard els cristians li diren Sant Pere; Ares era el deu de la guerra; Poseïdò era el deu de las aigües; Remeter, el dels inferns; Atenesa, la sabiduría; Afrodita, l’amor y la vellesa; Hades, la mort; Hermes, el mensajer; Morfeu, el son; Apol·lo, el sol;...

Per: Aitor Regidor

6.1 Els primers pensadors: Pitàgores, Empèdocles, Heràclit, Tales...

Aquest quadre s’anomena l’escola d’Atenes. Ens podem trobar a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Rafael, Elucides, Ptolemeu, Diògenes, Heràclit, Pitàgores,etc.
Va ser pintat per Rafael (Raffaello Sanzio) en el segle XVI.

Tots aquest filòsofs Pitàgores, Heràclit, Tales, Sòcrates, són grans filòsofs que ens han deixat record pels seus estudis fins a les nostres vides.

Pitàgores (s. VI a. c.- V a.c): Va ser un filòsof i matemàtic grec, important, sobretot pel seu teorema. En aquest s'afirma que en un triangle rectangle la suma dels seus catets al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat.
Va fundar una escola de pensament que defenia que l'estructura de l'univers era tot aritmètica i geomètrica

Empedocles(s.IV a.c.): Va ser un filòsof i polític democràtic grec. Va crear la teoria de les quatre raels, que eren la terra, el foc, l'aigua i l'aire. Estan unides per l'amor i separades per l'odi, pretén explicar el moviment en el món. En quant astronomia va estudiar que la llum de la lluna que es reflexa en la terra, es de l’ombra que li fa el sol. Empedocles va ser un gran filòsof entre els egipcis

Heràclit (s.VI a.c.- s.Va.c.): Era conegut com l'obscur de Efeso. Heràclit va ser uns dels primers filòsofs físics. Ell afirma que tot es transforma mitjançant un moviment continu de naixement i destrucció.

Tales (s.VII a.c.- s.VI a.c.) Es considera el primer filòsof de l'historia i el fundador de l'escola de Jònia de filosofia. Aquest filòsof es famós pel seu teorema, que diu que si es fan dos línies paral·leles, que tallen a altres dos rectes, els triangles que es formen són proporcionals.

Sòcrates (s. V a.c.): Va ser uns dels mes grans de la filosofia occidental com de la universal. Una unió seguidora d'ell va ser les escoles socràtiques. En la seua activitat filosòfica han arribat diversos testimonis sobre ell. El rebuig al relativisme dels sofistes va fer que Sòcrates buscara una definició universal

Per: Clara Burgos Simón

6.2. Plató i l'Estat ideal!

"La oportunidad es el instante preciso en que debemos recibir o hacer una cosa."


Arístocles d’Atenes, conegut com Plató (filòsof grec) va nàixer a l’any 428 - 427 aC. Fill d’una família noble. Va tindre una educació esmerada en tots els àmbits del coneixement. S’inicià en la filosofia amb les ensenyances de Cratilo. Als vint anys va tindre un encontre amb Sòcrates, el seu únic mestre fins a la mort.

Plató va ser un dels pensadors més originals i influents en la història de la filosofia. Tenia la intenció d’adentrar-se en la vida política, però a causa de la mort de Sòcrates es va apartar completament de la política;
encara que els temes polítics ocuparen sempre la part central en els seus pensaments. I va arribar a concebre un model ideal de l'Estat.

El propòsit de Plató a l'escriure La República (o Estat ideal) va ser donar una resposta a la pregunta que havia obsessionat als filòsofs de tots els temps: ¿què es la justícia? “L’Estat just és aquell en el que cada classe deu dur a cap la seua pròpia funció, sense entrar en les activitats de les demés classes.” Per a ell l’Estat ideal es compon de tres classes:

1- L'estructura econòmica de l’Estat reposa en la classe social dels comerciants: L’ànima es deixa governar i medir per la raó i el cor que li obeeix, TEMPRANÇA.

2- La seguretat, en els militars: El cor segueix sempre les ordres de la raó: VALENTIA O FORTALESA.

3- I el lideratge polític és assumit pels reis-filòsofs: perque sols ells saben el que és bo per a cada part i per al conjunt, és la virtut de la PRUDÈNCIA.

En resum, el fi de l’Estat ideal és la JUSTÍCIA.



Per Lucia Leal Palazón

6.3 Aristòtil i l'inici de la ciència

ARISTÒTIL, el gran filósof grec,va nàixer a Estagira,al nord de la Grecia actual.
Quan tenia diuit anys es va traslladar a Atenes per formar-se com a filòsof en l’Acadèmia de Plató,on va permaneixer durant els següents vint anys.
Tras la mort de Plató,Aristòtil va deixar Atenes i no va tornar fins pasats uns anys,quan Aristòtil va regresar a Atenes allí va fundar la seua propia escola;la célebre escola d’Atenes,coneguda com el «Lyceum o Liceo de Atenas»,on va desenvolupar una important llabor d’inventigació i ensenyança en les distintes rames del saber. Anys després va ser acusat de ateísme,Aristòtil va tenir que exiliar-se i refugiar-se a Calcis,on moriria l’any següent.
Aristòtil sempre va conservar l’influència del seu mestre Platò,però en la seua madures va saber superar el platonisme fins aplegar a configurar el seu propi sistema de pensament,que s’hi va separar del de Platò en un punt fundamental:Aristòtil no aceptà que les idees foren entitats subsistents en un món separat de la realitat sensible;per a ell les idees no són sino l’essència de les coses,que s’hi troben en les coses mateixa,la qual constitució explica mitjant els conceptes de potencia i acte,materia i forma,o la teoría de les quatre causes(material, formal, eficient i final).
A Aristòtil,se li reconeix per l’extraodinària riquesa dels seus coneixements.És un dels espiritus més universals que el món mai haja vist.Per a Aristòtil,"física" significava l’estudi qualitatiu dels fenòmens naturals,sense considerar per a ell l’asistència de les matemàtiques.
Aristòtil,fundamentalment,era un filòsof.Però com investigador,Aristòtil es en esencia un naturalista.En la cosmologia aristotélica la Terra era imperfecta i situada al centre de l’univers.Es composava de quatre elements centrals:terra,aire,aigua i foc que es menejaven,desde el seu punt de vista,en moviments rectilínis i exporàdics. Pel contrari,el moviment dels cosos celestes (el Sol,planetes i les estreles,compostos d’èter o quinta esencia) era continu i circular.A fi d’explicar el moviment independent dels planetes,Aristòtil propugnava que ells rotaven fent-ho sobre esferes concèntriques.Aquest sistema va ser asumit per la cristiandat al s.XIII, aplegant a ser el fonament universal de la concepció del món.Tan sols va lograr posar-se en dubte amb l’arribada de les idees plantejades en l’heliocentrisme per Copèrnic.


Per:Diego Leal Aparicio

6.4 El Partenó, el temple perfecte

El Partenó és un

temple del segle VaC consagrat a la deessa Atena Pàrtenos. És el monument més antic de l'Acròpoli d'Atenes (Grècia) i els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates supervisats per Fídies.
El Partenó és un dels principals temples dòrics que es conserven, el monument més important de la Grècia Clàssica i se'l considera com una de les obres arquitectòniques més belles.
Els elements decoratius que conté són d'una gran riquesa: escultures, relleus en el fris interior, a les mètodes del fris exterior, en els timpans de tots dos frontons i altres detalls, com els acroteris i les antefixes.
Va ser erigit entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altre edificació, que mesurava 101 peus, destruïda per l'exèrcit persa el 480 aC.
L'arribada al poder de l'estrateg Pèricles el 462 aC va suscitar l'oposició d'algunes polis com Esparta, queixosa de què els atenencs s'apropiessin de part dels diners de la Lliga per a restaurar l'Acròpoli. Uns anys després es va convocar a les ciutats-estat per a debatre el problema dels temples arrasats pels perses: Atenes havia de recuperar l'esplendor. Aquell projecte va finalitzar el tribut dels aliats i va generar molts llocs de treball.
Pèricles encarregà a Fídies la reconstrucció de L'Acròpoli d'Atenes. Fídies pensà el Partenó com l'habitacle d'Atena; fou el mateix Fídies qui realitzà la colossal escultura Atena Pàrtenos, d'onze metres d'alçada. Els arquitectes foren Ictinos, Cal·lícrates i Carpió, la participació d'aquest darrer està poc documentada. Aquests acomodaren l'arquitectura dels temples grecs per a allotjar al Partenó aquella singular escultura alhora que perfeccionaren o trobaren solucions arquitectòniques.
El Partenó és la culminació estètica del classicisme arquitectònic grec del segle v aC.

Per: Aarón Fernández de Valderrama Miró

6.6 Alexandre el Gran

Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne, nascut el 20 de juliol del 356 aC i mort el 10 de juny del 323 aC, va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic.

Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.

Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.

La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí.

Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs.

Després d’haver conquerit grans territoris morí a Babilònia.

Per: Gaspar Rico